CONEIX A LES SÒCIES

Em vaig apropar a l’habitatge cooperatiu en un moment de crisi existencial. El 2015 havia estat a Grècia durant la crisi dels refugiats i quan vaig tornar ho vaig passar molt malament. Volia fer un canvi i vaig decidir cooperativitzar la meva vida. Vaig començar fent-me de Som Energia i de Més Opcions, i un dia llegint un article vaig trobar-me amb Sostre Cívic. El seu projecte en aquell moment encara vivia al món dels somnis perquè no hi havia cap edifici construït, però em vaig fer sòcia i vaig tenir la sort que de seguida l’Ajuntament va fer un concurs de solars. Vam fer una dinàmica l’octubre de 2016 per formar el grup per a cada solar i jo em vaig posar al de Poblenou. Vaig conèixer moltes de les persones que avui són els meus veïns i veïnes, i vam començar a treballar en la concessió del solar i, després, en la construcció de La Balma.

Feia anys que vivia de lloguer en un pis a Gràcia. Era una afortunada perquè la propietària era una dona que no rendibilitzava els dos pisos que tenia. Me’l va llogar en un moment en què jo estava molt malalta, vaig tenir una cirrosi i van haver de trasplantar-me el fetge. Vaig estar-hi quinze anys i mai em va pujar el lloguer més enllà de l’IPC anual. Una cosa molt poc habitual en aquesta ciutat.

Alicia a casa seva, a La Balma

Jo no tenia la necessitat residencial d’entrar en un projecte així, sinó que tenia la necessitat emocional de viure d’una altra manera. Em vaig plantejar un canvi vital i l’habitatge era part d’aquest canvi. Tota la vida havia somiat amb aquesta forma de vida, però no ho veia com una realitat. Existia l’opció d’anar-me’n a alguna comunitat fora de Barcelona, però jo estic malalta i necessito un hospital a prop. A més, tinc aquí la meva filla i les meves netes.

Tot i que soc una persona que tinc molta vida interior i valoro molt la meva soledat, des que visc aquí estic molt millor, ja que tenim una vida comunitària molt plena.

Ara bé, això no vol dir que estiguem molt de temps tots junts; la convivència fa que tinguis el teu grup d’afinitat, però també altres persones d’hola i adeu. En canvi, a l’hora de prendre decisions som tots un: ens posem d’acord, tenim coses en comú, fem menjars comunitaris, jornades de treball i desenvolupem la governança a través de comissions, grups de treball i una junta.

Sala comuna de La Balma ©Milena Villalba

Jo prenia molta medicació d’antidepressius i ansiolítics perquè tinc diagnosticat un trastorn d’ansietat generalitzada des que era jove. Fa un any vaig adonar-me que ja no estava prenent ansiolítics i vaig decidir parlar amb el meu metge per veure què li semblava si trèiem també els antidepressius. Feia vint-i-cinc anys que prenia pastilles per dormir, però ara que visc a La Balma no necessito res per dormir ni antidepressius. Tot i que hi ha medicaments que no puc deixar pel meu trasplantament, tota la resta de ja no els prenc i estic encantada.

Això té a veure amb la companyia. La Balma és un edifici que està pensat per trobar-se, per molt que no ho busquis. Quan parles amb les mares  totes et diuen el mateix —suposo que els pares també, però tracto més amb les dones—: que la seva vida és molt més tranquil·la i acompanyada, que els fills i filles no els requereixen tant de temps perquè quan arriben de l’escola els nens i nenes es troben, berenen junts, van a buscar-se uns als altres…

Portal de La Balma ©Milena Villalba

Si elles han de fer alguna cosa, saben que poden deixar els més grans sols a casa perquè jo o una altra veïna som al costat. A mi al desembre em van operar i tinc una veïna que és infermera i no vaig haver d’anar al CAP perquè ella em feia les cures.

És un model en què les cures es donen de forma molt orgànica. No obstant això, les desigualtats de gènere també estan presents: les comissions de cures emocionals i de convivència sempre estan molt qüestionades i les cures fora de la família recauen en les dones. Jo he estat malalta i cap home ha vingut a preguntar-me com estic; mentre que sí que han vingut totes les senyores de l’edifici. Per això, Sostre Cívic estem elaborant un protocol contra les violències masclistes.

Totalment. Jo necessito tenir molt a prop els nens i la gent jove; això m’alimenta i m’enriqueix. M’agrada envoltar-me de joves perquè t’obren la ment i et fan ser conscient que hi ha diverses maneres de viure, i que la teva no és la bona, simplement és una opció més. Vaig triar molt conscientment estar en una comunitat intergeneracional, però no sé si la meva vida acabarà en un projecte d’habitatge sènior [dedicat exclusivament a la tercera edat], ja que en els habitatges interedat no es parla de les cures a la vellesa. Quan he intentat introduir el tema, m’han dit que ja ho xerrarem i buscarem solucions en el moment que passi alguna cosa. Aquest és també un dels aprenentatges que he extret: tenir confiança en el grup. Jo confio totalment que, si passa alguna cosa, buscarem la manera d’arreglar-la. Tots arribarem a vells així que espero que la solució sigui col·lectiva i no individual.

L’única manera de garantir una diversitat real en els projectes d’habitatge cooperatiu —tant diversitat funcional i intel·lectual, com major presència de persones migrades— és que hi hagi ajudes públiques per a les aportacions inicials, que tot i que estan començant a baixar, encara són molt elevades —en el cas de La Balma aquestes van oscil·lar entre els 29.000 i 45.000 euros—. La gent jove, que amb prou feines guanya mil euros al mes, no pot estalviar aquests diners. Hi hauria d’haver alguna altra manera. Per exemple, a Alemanya l’aportació la posa l’estat.

Alícia al seu habitatge de La Balma ©Milena Villalba

El somni és que això no s’aturi. Aquest és un model molt interessant perquè està basant en la no-especulació: la propietat és col·lectiva, nosaltres no som propietaris, sinó usuaris, i no podem vendre ni traspassar ni rellogar el pis, però sí que podem habitar-lo mentre vulguem. La gent jove ha de veure que hi ha altres formes de viure més enllà de la compra i del lloguer. Com més habitatges cooperatius hi hagi i més habitatge social es construeixi, més fàcil serà que l’habitatge no sigui una forma d’especulació tan tremenda com ho és ara.