CONEIX A LES SÒCIES

La meva germana feia un voluntariat de la Creu Roja a Cornellà, i m’explicava com trist era veure algunes dones soles a casa només acompanyades l’hora que ella hi anava a donar-los conversa. Això em va fer pensar molt: estic separada i la intenció de quedar-m’hi, i jo vaig cap aquí. Buscant informació i alternatives a través d’internet vaig trobar Sostre Cívic. M’ho vaig llegir tot, ho vaig trobar superinteressant, vaig anar a una sessió informativa de les que fan mensualment, vaig arribar a casa i em vaig donar d’alta de sòcia. 

A partir d’aquí, em van parlar d’un projecte a Castellolí, el projecte l’Envoltat de Natura, que encaixava amb el que jo buscava. Al final no va tirar endavant, però des de Sostre Cívic ens van dir que parléssim amb un grup que els havia sortit una cosa molt interessant que encaixava molt amb nosaltres i amb la nostra manera de fer. I així vaig entrar a Solterra, just quan va sortir la possibilitat de comprar l’edifici.

Es va ajuntar un grupet de persones de Sostre Cívic per interessos comuns. Volien viure envoltats de natura, ho tenien claríssim, no volien ciutat. Van arribar a ser unes 15 persones que es van posar d’acord amb quines característiques i condicions volien. Van dedicar-se a  recórrer tot Catalunya, a parlar amb gestors immobiliaris, van fer moltíssima feina. Però com que no acabaven de trobar el que volien, es van anar desanimant i van acabar quedant tres o quatre. Llavors va sortir l’opció de Solterra a través d’una agent immobiliària. Van tornar a començar a tenir gent que s’interessava, i a partir d’aquí va anar tot més rodat.

L’estat actual del projecte és que estem fent el canvi d’ús (era un hotel i ara ha de ser habitatge), que això ja ens van explicar que és complicat i porta un any i mig. Al setembre començarem a fer el projecte arquitectònic, amb tots els tallers que es fan des de Sostre Cívic per veure exactament què volem i com ho volem. Després d’això, toca la recerca de finançament, que tampoc és una feina fàcil, però que també se n’encarreguen els tècnics de Sostre Cívic. I dos anys d’obres, o sigui, la previsió d’ara, que ja ha passat un any i eren cinc anys, anem sobre el previst. Ara en queden quatre, amb sort, per poder entrar a viure.

És un hotel que ja està fet i per tant ens hem d’amollar a la construcció que hi ha. És un edifici molt gran, de diverses plantes. Preciós, també ho hem de dir, i volem conservar el màxim possible. La idea és que els espais comuns estiguin per les plantes baixes, i hi hagi algun petit espai cada planta perquè també ens puguem trobar, que els passadissos siguin espais comuns de trobada. L’edifici fa com una espècie de quadrat i té un pati interior molt “xulo”. En els primers estudis, es va plantejar que els habitatges anessin del pati a l’exterior, per les quatre bandes, i que la part central del pati fossin passadissos que comuniquessin els habitatges i l’organització social. També volem una cuina comuna i un menjador comunitari, no per fer servir com a àpat diari fix, sinó per poder trobar-nos, per a quan vingui una família, o perquè un dia ens ajuntem tots a menjar i ens ho puguem fer allà.

Tenim clar que volem un model de tots iguals. En diuen “sociocràcia”, tot es decideix per consens, i la intenció és continuar així. Hem anat fent comissions a mesura que les hem anat necessitant, crec que ara tenim: economia i arquitectura, governança i secretaria, comunicació, acollida i sortides. Quan ens instal·lem canviaran, evidentment. 

Som un grup “d’arremangar-nos”, que diem nosaltres. No volem que ens facin les coses sinó que ens les volem fer nosaltres. La gent que opta per voler venir amb el nostre grup normalment té un tarannà comú que és molt fàcil posar-nos d’acord. És molt fàcil que hi hagi un enteniment, perquè ja partim d’una base peculiar per a gent ja té aquest tarannà especial.

La comissió d’acollida ens encarreguem de fer tot aquest procés. La pàgina web té un qüestionari per omplir, i si encaixa el perfil, se’ls convoca a una sessió informativa de Sostre Cívic. A partir d’aquí es fa una reunió i si va bé a les dues parts, se’ls convida a venir a les sortides de germanor. Aquestes sortides consisteixen en una sortida a la natura, fem una mica de caminadeta, anem parlant entre nosaltres, la gent té opció de conèixer-nos i que els coneguem. Després es fa un dinar i a la tarda s’aprofita perquè aquestes persones noves facin totes les preguntes que vulguin: sobre Sostre Cívic, sobre Solterra, sobre tot allò el que els vingui de gust saber per aclarir dubtes o inquietuds que tinguin.

En el seu moment, quan va haver-hi l’opció de la compra, es van fer sortides express cada 15 dies perquè necessitàvem ser un mínim d’unitats de convivència. Només calia que vinguessin a tres sortides i ja es podien incorporar. Un cop ja vam fer la compra, ens vam relaxar i vam passar a fer les sortides mensuals. Fins fa no massa, calien tres sortides de germanor per arribar al grup impulsor, que es va completar amb 31 unitats de convivència. A partir d’aquí ens hem relaxat més encara, i els fem venir a sis sortides de germanor i les sortides les fem cada dos mesos.

Nosaltres, d’entrada, enfoquem les cures més a nivell emocional que a nivell pal·liatiu. No ens agrada gaire parlar de “residències”. Som un grup que volem envellir d’una manera molt activa i molt sana i molt preventiva. Volem viure com viuríem a casa, però senzillament envoltats d’amics amb qui compartir activitats i l’ajuda mútua. 

Llavors, en un principi les quotes no contemplen una part o quantia per cures mèdiques. Si no que anirem fent una petita bossa econòmica, per contractar algú extern puntualment quan faci falta. La intenció és fer tot el que puguem d’ajuda mútua entre nosaltres i, en segon lloc, disposar de tot el que siguem capaços de disposar de serveis públics. I tenir la bosseta per a quan no siguem capaços de solucionar un problema concret d’aquesta manera. Però en principi volem estirar al màxim, primer de nosaltres de l’ajuda mútua, i segon de serveis públics.

Vam reaprofitar una idea d’un monestir budista, que l’anomenem “roda del benestar”.  La idea és que, fent una roda precisament, cada persona o cada dues persones supervisarà una tercera persona. Així tothom tindrà algú, que hi hagi una mica de supervisió en aquest aspecte, perquè precisament no pugui passar que algú li passi alguna cosa i no se n’assabenti ningú. Això, en les sortides de germanor ja ho fem una mica. En el moment de sortir, fem una roda i cadascú es fixa en el del costat i està pendent d’aquella persona, que no es despengi del grup.

Totalment, perquè serà viure. De l’altra manera, et pots acabar quedant sol i anar-te apagant. A Solterra serà al revés. Podrem dir, “vinga, qui s’apunta a caminar a les 9 del matí?”. A vegades la mateixa mandra pot fer que no t’aixequis fins a les 10, si no tens l’obligació de fer-ho. Serà com una família, però molt gran, perquè som molts, però no deixa de ser una gran família que vetlla pel benestar del qui té al costat. L’activitat física i mental està demostradíssim que fa que l’envelliment sigui en moltes millors condicions i molt més a llarg termini.

Que coneguin la gent i que hi parlin, amb la gent que està ficada en el projecte. Que mirin ben bé les característiques de cada projecte, perquè hi ha gustos per tot, en aquesta vida. Que s’apropin al projecte, que els encaixi la manera que tenen de funcionar, perquè n’hi ha de molt diverses, i que hi parlin, que interactuïn amb aquella gent i que ho visquin de més de prop per impregnar-se una mica de ben bé com ho viuen la gent que ja hi està posada.