CONEIX A LES SÒCIES

Tot va començar perquè jo estava vinculada a l’Ateneu Rosa de Foc del barri de Gràcia i va ser allà on va sorgir el projecte d’habitatge cooperatiu rural Cal Cases. Per mi era impensable anar a viure fora de la ciutat, jo soc “urbanita”, no tinc cotxe ni carnet de conduir i tampoc en vull. Però a partir d’aquest projecte vaig conèixer Sostre Cívic, ja que una persona implicada va venir a l’ateneu mentre la cooperativa d’habitatge rural s’estava creant. Era l’any 2012 i jo era sòcia de la cooperativa de consum La Tòfona i hi estava molt vinculada i tenia molta feina. Tot i que m’interessava Sostre Cívic, no volia apuntar-me en una altra cooperativa sense implicar-m’hi i només pagar les quotes. Anys més tard, cap al 2019, vaig decidir fer el pas i fer-me sòcia de Sostre Cívic.

Ara mateix soc un “bitxo”, immobiliàriament parlant. Vaig néixer a Sevilla i l’any 1982 vaig venir a viure a Barcelona. Primer vaig viure en un pis al centre de Gràcia i més tard vaig anar a parar al barri de la Salut, al costat del Parc Güell, on visc en l’actualitat.

Autoretrat de la Pepa Rocha

Em va llogar el pis una dona que buscava llogaters de confiança i que volia que les persones cuidessin l’habitatge i li paguessin cada mes el lloguer a un preu molt raonable. Quan va morir, el seu hereu em volia fer fora. Em va portar al jutjat per desnonar-me, però la jutgessa li va dir que ell havia heretat el pis amb mi a dins, que el contracte era legal, i que, per tant, no em podia fer fora.

I tant, guanyaré en salut segur. La pressió del nou propietari l’he tinguda sempre. Per exemple, el passat mes d’octubre no em van cobrar el rebut del lloguer. Vaig descobrir que, a l’oficina de l’advocat que porta aquestes gestions, la persona encarregada de demanar el rebut al banc estava malalta i ningú ho havia gestionat. Cada mes han d’avisar el banc per fer el cobrament, no és automàtic, que seria el més lògic. Ho fan expressament, ja que d’aquesta manera, si no pagues un mes te’n vas al carrer, sense més ni més. Jo fa quaranta anys que visc allà i, com m’ho han fet més vegades, ja sé què he de fer si no em cobren el rebut. Però és ja entrar en la via del conflicte, d’un advocat, del jutjat… Si ets jove tens forces, no? Però això que m’han fet ara amb 80 anys no ho aguantes, et poses malalta segur.

L’habitatge cooperatiu és una opció que va més enllà de la necessitat d’habitatge i de la lluita contra l’especulació. Jo no podré canviar el model especulatiu, però sí que vull, sí que puc, fer altres tipus de coses i apostar per un habitatge cooperatiu. A més, està el tema del cooperativisme, de la col·laboració, de viure en comunitat i de compartir el projecte d’un edifici i també el projecte més ampli de la cooperativa amb persones que han triat aquesta opció de vida.

Primera assemblea del grup impulsor del projecte de Sant Andreu

Quan entres a Sostre Cívic és molt important formar-te. En aquest procés vam crear un grup llavor que apostava per viure a Barcelona i, en el nostre cas, per l’habitatge públic. Històricament, hi havia grups que feia quinze anys que s’havien creat i no havien trobat un espai a la ciutat, així que Sostre Cívic va fer una aposta perquè miréssim de posar-nos d’acord entre els grups barcelonins. Quan ens van presentar el projecte d’intercooperació i inclusió de Sant Andreu vam acceptar-lo amb il·lusió

Cap a l’estiu de 2024, o potser una mica abans, començaran les obres i la previsió de finalització és el 2026. Hi entrarem a viure a finals de 2026 o a l’inici de 2027.

Per iniciar el projecte es va fer un procés diferent de l’habitual i ha estat molt enriquidor. D’entrada, es va crear una comissió de participació amb una vintena de persones sense saber si hi aniríem a viure o no. Dins de la comissió hi havia diversos tipus de socis, persones del TEB, els arquitectes i una facilitadora. Vam fer set sessions per definir quines eren les necessitats de les persones que hi viurien en un futur i, per tant, des del punt de vista del col·lectiu teníem diverses mirades.

Projecte arquitectònic de l’edifici a Sant Andreu

Vam posar la primera pedra d’un projecte que, sigui o no casa nostra, serà un projecte de Sostre Cívic que intentarà resoldre, arquitectònicament, les necessitats de les futures persones usuàries. El fet de no estar construint casa teva t’aporta una mirada molt més oberta, i això és molt enriquidor. Aquesta va ser la primera fase i ara s’ha obert el grup impulsor, que s’ha estructurat en dos cercles perquè hi ha molta gent. Hi ha un primer cercle més implicat, que s’encarregarà de la governança, el pressupost, les obres, etc., i un segon cercle més ampli, que tindrà menys tasques.

Hi haurà un espai de cuina i menjador polivalent on també es podran fer reunions, un espai de bugaderia i un altre espai polivalent obert al barri, però al qual només s’hi podrà accedir per una entrada exclusiva situada fora de l’edifici. Sobretot s’ha pensat així tenint en compte les persones amb discapacitat, per la seva intimitat i tranquil·litat.

A la cooperativa TEB, per exemple, hi ha línies a terra amb colors codificats per tot arreu. L’edifici de Sant Andreu també comptarà amb elements d’aquesta mena i amb senyalística de lectura fàcil, una adaptació que permet una comprensió més senzilla, que ells coneixen i identifiquen, perquè puguin transitar per l’espai.

A la comissió de participació van assistir-hi persones amb discapacitat que són més independents i expressives. A mi em resulta més fàcil quan saps què li passa, què t’està demanant o entens el que vol. Jo vaig ser docent i a l’escola tenia alumnes amb diversitat, i en el seu moment em vaig formar. Està previst que des de TEB ens facin una formació també.

Reunió de la comissió de participació del projecte de Sant Andreu

Crec que sí. Encara no hi convivim, però jo hi he conviscut en l’àmbit laboral. L’Escola dels Encants és l’últim centre educatiu on vaig treballar abans de jubilar-me i tenia un projecte educatiu molt allunyat de l’ensenyament tradicional. Teníem infants amb autisme i treballàvem sense pressions i en comunitats. La relació que tenien amb els companys era molt bonica, recordo com els abraçaven quan entraven en crisi… Va ser molt màgic.

Una de les qüestions que vam parlar molt a la comissió de participació va ser que el projecte no només havia de ser inclusiu cap a les persones amb discapacitat, sinó que havia d’haver-hi habitatges amb més d’una o dues habitacions perquè hi hagués la possibilitat que vinguessin a viure-hi famílies, persones soles, pares o mares que només tenen una criatura, persones que volen viure amb amistats, fins i tot gent gran. Per tant, hi ha habitatges que tindran un, dos o tres dormitoris. A la meva edat hauria pogut optar per un projecte d’habitatge cooperatiu sènior, però a banda que no tinc els diners, per mi és molt important que hi hagi nens, joves, gent gran… que sigui divers. És molt més ric.