CONEIX A LES SÒCIES

La soledat és mala companya i amb els amics sempre havíem dit que volíem envellir d’una forma conjunta, però al llarg dels anys aquesta idea s’ha anat esvaint i cadascú ha anat fent la seva vida per aquí i per allà. Jo seguia a Facebook el grup impulsor del Walden XXI i un dia, ara fa quatre anys, vaig posar-m’hi en contacte. Em van trucar de seguida per fer una entrevista i just després de parlar amb ells ja vaig decidir que hi entrava, que aquest era el meu projecte. Havia anat abans a alguna altra reunió de Sostre Cívic i tenia clar que el que m’interessava era un grup sènior.

No sé si la meva vida canviarà tant. Marxaré del meu pis de Barcelona per anar-me’n a viure a un poble de 43.000 habitants i a un apartament més petit, d’uns 50 metres quadrats. Aquestes seran les transformacions materials, però el gran canvi serà que estaré amb gent que vol viure de forma comunitària. Encara que cadascun de nosaltres tindrà el seu espai privatiu, tenim una clara voluntat de compartir. Serà un plantejament de vida en comú: volem fer com a mínim un àpat diari junts i volem organitzar-nos per fer conjuntament activitats diverses al poble.

Grup impulsor de Walden XXI

No volem que ningú decideixi per nosaltres quan siguem grans. La majoria tenim fills, nets, família, però volem gestionar nosaltres el nostre dia a dia. No volem estar sols; la soledat per a la gent gran és un problema que crea molta ansietat. Si tu saps que tens al costat una persona que pensa com tu, o més o menys com tu, les coses ja es viuen diferent. A més, estem treballant molt el tema de les cures. Encara no som persones dependents ni tenim grans problemes físics, però tot això a la llarga vindrà. Llavors, què?

Estem decidint com gestionarem, d’entrada, les cures entre nosaltres i, quan ja no puguem, comptarem amb professionals. Hem establert una quota de cures per crear un fons que faci front a les despeses que comportin els professionals que hàgim de contractar. També aprofitarem els serveis als quals tenim dret de la seguretat social.

Una manera d’entendre la vida i el futur. Una manera de voler envellir i de pensar que nosaltres hem de decidir el que volem ser. No volem que els nostres fills s’ocupin de nosaltres. La majoria de nosaltres ens hem ocupat dels nostres pares, però no veiem que els nostres fills, tal com està la situació, es puguin ocupar de nosaltres. Les coses han canviat molt: els pisos són molt més petits, les feines són molt més precàries… Volem que els nostres fills sàpiguen que estem bé, que estem amb gent com nosaltres, que estem cuidats…, i que ens vinguin a veure quan vulguin. Ara bé, no volem que s’hagin de preocupar de portar-nos al metge o l’hospital. Això ho volem fer entre nosaltres. A més, creiem que ho farem molt bé.

No creiem en l’especulació. No volem que s’especuli amb nosaltres ni que s’especuli amb la gent gran. No volem que ens fiquin en una habitació de deu metres quadrats compartida amb una altra persona i que hàgim de pagar 2.500 euros al mes. No volem que ens infantilitzin ni que ens diguin el que hem de fer.

Així seran els habitatges a Walden XXI

Tenim una junta, estem organitzats en comissions i fem assemblees un cop al mes de tota la gent del grup. L’assemblea és sobirana: la junta proposa i l’assemblea decideix.

Hi ha quatre plantes on es trobaran els diversos apartaments, que van de 36 a 50 metres quadrats útils. Cada pis té una o dues habitacions, un menjador amb cuina americana i un quarto de bany. La planta baixa són més de sis-cents metres quadrats d’espais comuns: la sala amb sofàs, televisor i llar de foc, el menjador perquè puguem dinar cada dia junts i una cuina industrial per preparar el menjar. També hem previst una sala petita per fer fisioteràpia o rebre algun tipus d’atenció mèdica i hem reservat una part de l’espai per si s’ha de fer un centre de dia en algun moment. Inclús, hi haurà un espai que podrà fer servir el poble per organitzar-hi activitats: cinema, xerrades, presentacions de llibres… Volem ser una part activa del municipi.

Edifici de Walden XXI

I tant! Ha de ser-ho. Amb la pandèmia es va morir molta gent sola, tancada en una habitació 24 hores, que ningú passava per allà per res, que només els anaven a canviar el bolquer cada 4 o 5 hores. Això és el que volem per als nostres grans? La gent ha de reflexionar-hi. Aquest model que proposem nosaltres és una alternativa que sortirà molt més barata. Quant es paga per una residència per a gent gran, per tenir-los allà com si fos un pàrquing, asseguts en una cadira, moltes vegades lligats? El mínim són 2.500 euros per viure en una habitació compartida. És un model de treure’n el màxim benefici. No es pensa en la persona, es pensa en el guany. Nosaltres tot això ho volem canviar.

Que en lloc de fer-ho nosaltres per privat, ho impulsin els ajuntaments i els governs autonòmics.

Jo crec que sí. Està demostrat que la soledat crea molta angoixa. Nosaltres direm: anem a passejar, a fer ioga o meditació, a la piscina, a buscar un llibre… I sabrem que tenim al costat amics. Amics! No és el mateix que estar al teu pis on gairebé no et coneixes els veïns.

Ara estem intentant tancar el grup, ja que encara tenim algunes places vacants. També estem fent una campanya de títols participatius perquè qualsevol persona que vulgui inverteixi en el projecte. Es poden aportar des de 500 fins a 20.000 euros i en dos o quatre anys es recupera la inversió amb un rendiment. I estem esperant que els bancs ens donin el finançament per començar les obres. Creiem que podrem fer la festa de col·locació de la primera pedra al setembre.

Trobada de germanor del grup el 4 de març de 2023.

D’una banda, estan els requisits econòmics que són l’aportació d’un capital social de 60.000 euros que es recuperen, ja que, quan la persona marxa del projecte, els diners es retornen a ella o els seus hereus. Després, una vegada visquem allà, s’haurà de pagar una quota mensual per amortitzar el préstec i cobrir altres despeses associades al projecte d’habitatge. D’altra banda, la gent que s’hi vulgui apuntar ha de tenir ganes de compartir d’una manera activa el que ens queda de vida, que encara és molta.