El passat dijous dia 3 vam celebrar per tercer any consecutiu, la nostra jornada de debat al voltant de l’arquitectura com eina de transformació social. Les jornades s’han consolidat com una cita anual en la qual parem màquines per unes hores, i fem una reflexió més teòrica i pausada sobre la pràctica arquitectònica i la seva empremta dialèctica en el progrés social.

Com en anteriors jornades, l’objecte del debat d’enguany no era tant parlar d’arquitectura en si, quant a morfologia o tècnica, sinó de com l’arquitectura pot ser transformadora en termes socials: en apoderament de les ciutadanes, en canvis en les maneres d’habitar i relacionar-se, a crear i mantenir cohesió social, equitat, etc. I enguany, vam voler centrar l’objecte de discussió en un tema que ens apassiona: la participació de les persones usuàries en el disseny i, fins i tot, la construcció dels habitatges cooperatius. Un debat pendent i recurrent en el debat arquitectònic des dels anys 60, però que a l’última dècada ha tornat a emergir amb força, i bon exemple d’això són els projectes que desenvolupem en la nostra cooperativa. Les més de 100 persones inscrites a aquest debat acredita que la gent té ganes d’aprendre i parlar-hi!

La primera ponència va ser d‘Inés de Rivera, arquitecta, docent i investigadora. És sòcia fundadora de STEM arquitectes i, entre altres coses, membre del grup de recerca Territori i Paisatge de la Universitat Rovira i Virgili. La seva intervenció comença amb una introducció de les diferents experiències històriques on l’edificabilitat d’habitatges s’ha fet tenint en compte l’equilibri entre comunitat i individu. Després entra en matèria i ens explica el procés participatiu entre ella, com arquitecta, i el grup de persones usuàries d’un dels projectes d’habitatge cooperatiu de Sostre Cívic: el de Cal Paler Nou, a Cardedeu, que ara està precisament en fase de promoció.

El procés participatiu a Cardedeu va tenir en compte l’ús de la globalitat de l’edifici per part dels seus futurs habitants: des del carrer, els espais comuns de relació… fins a les unitats de convivència. També la diversitat de persones que hi habitaran, amb atenció especial per als infants (amb pràctiques pedagògiques específiques). En un dels tallers, fins i tot, es va arribar a reproduir a escala 1:1, sobre el terra d’un poliesportiu, cada espai de convivència, convidant a les persones participants que moblessin i distribuïssin els seus propis espais. Aquests tallers, no només van servir per a dissenyar els espais comuns de l’edifici sinó que també es va posar sobre la taula els materials, perquè les persones usuàries coneguessin el ventall d’opcions disponibles i escollissin amb quines estan més còmodes.

La intervenció de Rivera acaba plantejant un dubte al voltant, precisament, del títol de la jornada: l’arquitectura és una eina per a la transformació social? O, a l’inrevés, és l’arquitectura la que ha d’estar a l’altura dels reptes que planteja la transformació social?

En segon lloc, des de Ginebra (Suïssa) parla Stéphane Fuchs, arquitecte fundador i director de l’equip d’arquitectura Atba, que porta treballant des de 1999 amb una filosofia que integra l’arquitectura, l’ecologia i la participació activa dels futurs habitants dels seus projectes. Durant la seva intervenció ens explica el procés participatiu d’una cooperativa d’habitatge a Suïssa, des de la seva gestació fins al moment de la convivència.

L’experiència que aporta al debat és un gran edifici prop del centre de Ginebra, amb 38 unitats de convivència en sis pisos i amb locals comercials. La iniciativa parteix de diferents grups de persones interessades a construir un habitatge cooperatiu en un solar públic que el govern local els hi va cedir. Fuchs explica que les peticions del grup de futurs convivents eren molt ambicioses i anaven enfocades, sobretot, a aspectes mediambientals (tractament d’aigües, aprofitament energètic, minimitzar els espais del cotxe, ascensors, etc.). S’ha de tenir en compte que l’estat suís posa límits pressupostaris en les noves construccions, el que va ser tot un repte per fer un edifici tan ambiciós com desitjava el grup.

Es van realitzar 140 tallers, amb especial èmfasi en debatre els materials sostenibles amb el medi ambient. El resultat és un edifici 100% eficient, amb un únic ascensor i tres sistemes d’escales amb molts carrers interiors per facilitar les trobades de la gent que hi habita; façanes perspirants amb 2000 bales de palla i caixes construïdes in situ; 150 aparcaments per bicicletes i només 15 per cotxes. Actualment les persones que hi viuen gestionen autònomament tot el manteniment i el mateix Fuchs, explica, té el seu despatx d’arquitectura al mateix edifici que ell va dissenyar! En plena convivència harmònica amb els veïns i veïnes, satisfetes del resultat final.

I per últim, per completar el seguit d’experiències internacionals, creuem l’Atlàntic fins a l’Uruguai amb Raúl Vallés. Arquitecte, docent, investigador i consultor, el seu treball s’ha orientat especialment al cooperativisme d’habitatge, on ha estat assessor i autor de projectes. També des de l’administració pública com la Direcció d’Habitatge del Ministeri d’Habitatge de l’Uruguai. Ell ens parla sobre la realitat cooperativa, la participació i autoconstrucció a l’Uruguai, on la participació no és una opció: està regulada per llei!

El moviment cooperatiu té una llarga tradició de mobilització social urbana i reivindicació al seu país. El paper de l’Estat és molt important per entendre l’ampli desenvolupament de l’habitatge cooperatiu a l’Uruguai. El cooperativisme ha estat la política principal d’habitatge social durant anys per molts governs progressistes: tant en l’accés al sòl com en finançament de les quotes. El ministeri d’Habitatge d’Uruguai regula l’habitatge cooperatiu, i exigeix l’autogestió col·lectiva dels projectes d’habitatge per expedir certificacions i tenir capacitat d’accedir a finançament. També, el mateix ministeri, centralitza el suport tècnic als projectes arquitectònics. Igual que a Sostre Cívic, l’habitatge cooperatiu és en règim de “cessió d’ús”. Allà la propietat col·lectiva de tots els projectes es desenvolupa a través del “suport mutu”: un procés d’autoconstrucció col·lectiva on l’aportació en l’esforç de treball dels participants és un valor econòmic més que s’integra al cost del projecte. Aquest procés, és un procés inclusiu, amb mirada de gènere i d’integració de les diferents capacitats.

Vallés complementa la seva aproximació al marc on es mou l’habitatge cooperatiu a l’Uruguai comentant diferents eines metodològiques d’acció participativa i co-disseny. Mitjançant, com s’han explicat també a les diferents ponències de la jornada, diferents tallers on cal abordar totes les dimensions: la mateixa llar, l’hàbitat col·lectiu i la relació amb l’entorn. Acaba la seva intervenció exemplificant decisions concretes derivades de la participació col·lectiva en projectes d’habitatge cooperatiu al país sud-americà.

El debat va acabar amb diferents preguntes que els assistents van traslladant als ponents, com per exemple com l’habitatge cooperatiu treballa les cures dins la comunitat. El podeu recuperar en vídeo aquí:

Aquesta activitat es du a terme amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, i forma part del projecte “Arquitectura com a eina de transformació social”