CONEIX A LES SÒCIES

Des de molt jove la natura sempre m’ha cridat i sempre l’he anat a buscar, però sempre tornava al meu lloc de feina i a la meva vida. Pensava que quan fos més gran i deixés de treballar marxaria de la ciutat i aniria a viure a un entorn rural. El 2014 decideixo convertir El Timbal en una cooperativa i, dins del món del cooperativisme i de l’economia social, se m’obren unes portes a una nova filosofia de vida. Veig que aquest anhel d’apropar-me a la natura es fa cada vegada més real i decideixo que, si algun dia faig el pas, ha de ser en comunitat, ja que sento que el grup m’alimenta i em fa de mirall.

El que pensava que tindria lloc a la vellesa quan acabés la meva etapa laboral, em ve una mica abans per una sèrie de factors: la Covid i el confinament, el meu fill que ja és major d’edat, un pinçament a l’esquena… Tot això fa que decideixi posar-me en acció, no esperar més i començar a buscar el meu projecte de vida. Ja coneixia Sostre Cívic i, en aquesta recerca, vaig veure que tenien el projecte d’El Turrós a la Garrotxa. Va ser amor a primera vista.

Masia d’El Turrós

Les primeres persones que comencen a tenir la necessitat de crear un projecte d’aquestes característiques són de la Garrotxa i, a més, són part de l’Ecoxarxa, des d’on ja estan treballant amb uns criteris de transformació social i de recuperació de les sobiranies: tenen els trocs com a moneda social, posen en pràctica l’intercanvi i compten amb una base molt important d’autoabastiment alimentari a partir de productes naturals de la zona. A totes ens uneix una manera de pensar política i social que és anticapitalista, ecologista, feminista. Però, sobretot, ens uneix el fet de retornar a les idees dels comunals. No és un invent nostre, es tracta de recuperar moltes experiències del passat. Els estats i el capitalisme ens han fet creure en la propietat, però hi ha una manera d’organització social comunal, sense lleis estatals, sense que participi el poder públic ni el poder privat. És una lluita dificilíssima, però que jo vull posar en pràctica. Hi ha models que existeixen i que em donen esperances per pensar que cada vegada més gent s’atrevirà a provar-ho. Hem de sortir del discurs i provar les coses, perdre la por que tenim implantada a l’ADN.

Des d’Ecoxarxa Garrotxa troben a faltar entrar en el sector de l’habitatge i del comunalisme pel que fa a l’apropiació o expropiació del capital de terres i d’habitatge. Per això, unes quantes persones decideixen unir-se i iniciar una recerca d’una masia i d’unes terres per crear un projecte rural de vida comunitària amb objectius d’autoabastiment, però també un projecte que posés en comú el territori i les eines del camp, obert a persones de fora de l’habitatge que volguessin sumar-se a una manera de fer i gestionar un territori potenciant l’intercanvi, la sobirania alimentària i l’ecologisme. Van trobar El Turrós, que era prou assequible, estava ben comunicat i s’hi podia entrar a viure sense fer grans reformes.

Membres del grup d’El Turrós

Paral·lelament, van decidir que volien formar part de Sostre Cívic, per fer més forta la idea que aquelles terres mai tornarien a ser terreny d’especulació capitalista. Ara la casa i el territori són de Sostre Cívic i vol dir que més de 1.000 sòcies i socis en són els propietaris.

El Turrós m’ha portat una llibertat enorme i la possibilitat de tornar a redefinir des de zero la meva vida. Quan deixo el Timbal, passo a estar a l’atur i m’allibero de la necessitat d’estar lligada a una empresa i a una feina de moltes hores. Mai ho havia fet i és una situació que t’aporta moltes coses, ja que tens temps per a tu i per dedicar-lo a allò que vols. Ara estic en la recerca: vull fer treballs manuals un altre cop, vull treballar la terra, vull tornar a l’essència de moltes coses. I què millor que fer-ho que en un projecte cooperatiu en el qual ens podem retroalimentar? La vida m’ha ensenyat que val la pena no només tenir les idees, sinó posar-les en pràctica. Hi ha tantes coses a les quals ens enganxem, i deslligar-nos-hi per dur a terme noves filosofies de vida no és tan fàcil. Ara estic practicant, per primera vegada, tot allò que buscava d’una forma més plena.

Inauguració del Turrós, el 30 de novembre de 2022.

La vida són conflictes relacionals: a la feina, amb la família, amb els amics, amb la parella, amb els fills. Els conflictes són part de les relacions humanes. La diferència és que ens hem ajuntat un grup de persones que som conscients d’això i que tenim la voluntat de buscar eines per solucionar els conflictes entre nosaltres, i alhora aprendre els uns dels altres i enriquir-nos i ajudar-nos mútuament. Tot el tema de les cures és vital en el grup i ho treballem. Fem una assemblea emocional cada mes, que és un espai per dir com estem, què ens ha passat en l’àmbit personal, què volem compartir amb els altres. Però no tots són conflictes, també és el fet de compartir com a aprenentatge i com a goig.

Ens organitzem de forma assembleària i totes les decisions que creiem importants passen per l’assemblea. Com que som un nombre de gent que ho fa possible, les decisions es prenen per consens. Això vol dir convèncer-nos unes a les altres o donar-nos les explicacions de per què pensem d’una manera o una altra. El consens és estar obert a les opinions dels altres i voler fer un exercici de parlar les coses. La comunicació és la clau a qualsevol grup de persones. Per prendre les decisions fem assemblees setmanals per a tot el que és operatiu i, cada mes, una d’aquestes assemblees la centrem en temes emocionals. De totes maneres, l’assemblea operativa ens agrada començar-la amb una roda emocional on puguem dir com estem i en quin estat d’ànim ens trobem. Pel que fa a la feina que comporta la gestió del projecte, ens organitzem en comissions segons diversos àmbits: arquitectura (ja que encara estem arreglant coses de la casa), comunicació, governança i cures, hort i llenya.

Un diferencial d’El Turrós respecte d’altres projectes d’habitatges cooperatius és que compartim molts espais. Vivim a una masia amb habitacions d’uns vint-i-cinc metres quadrats que són privades per a l’ús de cadascú, però la resta d’espais són comuns, cosa que implica molta més vida en comunitat. Ens repartim les tasques de neteja i de cuina: per a la neteja fem una roda i cada setmana una persona s’ocupa d’un dels espais, mentre que per al dinar cada dia surt espontàniament una persona voluntària que cuina per a tots, l’esmorzar i el sopar cadascú se’l prepara per lliure.

Mireia durant la inauguració d’El Turrós

Som intergeneracionals perquè creiem molt en la criança en col·lectiu. Totes les etapes de vida s’enriqueixen energèticament i s’alimenten. La natura té totes les etapes vitals i una comunitat sentim que la volem així. És una vivència més plena, més autèntica i més real.

Ara tinc el convenciment que jo no tornaria mai a la ciutat, però la vida dona moltes voltes i no sé si estaré sempre en El Turrós. En tot cas, crec en el model d’habitatge en cessió que practica Sostre Cívic perquè em dona la seguretat i la llibertat que necessito. Si vull, puc viure a El Turrós fins que em mori pagant sempre la mateixa quota i sabent que no me l’encariran, sabent que l’energia que jo poso per a la gestió del projecte és per a un bé comú i sabent que he pagat un capital social inicial que, si en un dia marxo del projecte, el recuperaré. La cessió d’ús et dona la tranquil·litat de la copropietat, i és molt més assequible que la compravenda.