CONEIX A LES SÒCIES

L’Anna Corrons té 62 anys, i en fa vuit que forma part de Sostre Cívic. És mare i àvia, i pensionista després d’una vida professional a l’administració pública. Des del 2015 forma part de Can 70, el que serà el primer habitatge cooperatiu sènior de Barcelona, que té previst començar la construcció del seu edifici al barri de Sarrià aquest 2024.

 

QUATRE COSES

  • Lloc preferit de casa

    La sala menjador
  • El teu refugi després d’un mal dia

    Llegir
  • Recomanació cultural

    Annie Ernaux, Premi Nobel de Literatura
  • El millor del teu poble

    La taula comunitària
  • Alguna mania a casa

    M'agrada que estigui neta. I m’agradaria que hi toqués una mica més el sol
  • Com vas arribar Sostre Cívic?

    Vaig interessar-me per tenir un envelliment compartit amb més gent, i a partir d’aquí, vaig buscar qui treballava sobre projectes arquitectònics lluny de la típica immobiliària amb un gran negoci al darrere.

  • Com t’apareix la inquietud de viure la vellesa de manera autogestionada?

    Autogestionada, solidària, comunitària, col·laborativa, activa, bàsicament significativa… Em va sorgir la necessitat a partir de la meva història personal. La meva mare, després de cuidar els meus avis i el meu pare, em va dir —i se’m va gravar a foc-: “feu que em cuidin, però no em cuideu vosaltres, que cuidar mata”. Jo tenia clar que no pensava anar a una residència, ni que la meva filla es fes càrrec de mi. I per dur a port aquesta idea, ens havíem d’inventar una cosa nova.

  • Com ha estat obrir camí, i començar de zero?

    Hem picat molta pedra des de fa 8 anys. Hem tingut pocs referents, i ha estat dur. Pel que fa a la infraestructura dura, vam buscar solar i des del principi volíem que fos públic i que fos a la ciutat de Barcelona. Ha estat una bogeria moure’s per l’organigrama municipal, tocar les portes que tocava, insistir… Vam convèncer a tothom des del principi, però va ser molt difícil arribar a acords. Ens movem per molts terrenys: habitatge, drets socials, atenció a l’envelliment, economia social i solidària, i això fa que les portes no siguin mai òbvies.

  • Però, finalment, el dia 27 de març vau signar amb l’ajuntament el dret de superfície dels dos solars a la Via Augusta.

    Va costar molt a nivell burocràtic. La firma es va endarrerir perquè vam haver de negociar tot un annex, donat que en ser sòl públic s’ha de ser molt estricte amb els compliments dels criteris d’habitatge de protecció oficial i aquests no estan pensats per a gent gran que es vol autogestionar les cures. Es van haver de tenir en compte les nostres circumstàncies i fer algunes adaptacions per encabir-nos al reglament, ja que som persones que tenim la necessitat per envellir millor i diferent, però no som persones que estiguem en risc residencial.

  • En quin punt us trobeu ara mateix? Quin són els reptes imminents?

    El projecte arquitectònic definitiu es presenta d’aquí poquet. La idea és que les obres comencin ben aviat. Pel que fa al grup, estem agafant gent a partir de les sessions de divulgació i tenim inscripcions obertes en períodes concrets. Som 25 persones i hem de ser 39, per una qüestió de densitat, per normativa i també motius econòmics.

  • Quines condicions s’han de complir per entrar al projecte?

    Primer, les persones han de ser o fer-se sòcies de Sostre Cívic. Estem buscant persones entre 55 i 69 anys, perquè com que portem 8 anys amb el projecte, els que hi som des del principi hem anat envellint i ja n’hi ha uns quants que passen dels 70. Ens dividim per franges de cinc anys perquè hi hagi un percentatge de persones de cada edat. De fet, la majoria cobrim les franges de 64 en amunt. També hi ha una llista d’espera per totes aquelles sòcies que ara no puguin entrar, però es puguin incorporar quan hi hagi una baixa.

    Per altra banda, hi ha un límit econòmic per dalt i per baix: els ingressos mensuals d’una persona no poden fer que la mitjana de tots els ingressos superi el que està marcat per l’habitatge de protecció oficial. Un altre condicionant és que si tenim un habitatge en propietat l’hem de posar a la bossa de lloguer social de la ciutat de Barcelona, o el podem llogar a algú que estigui al registre de sol·licitants d’habitatge social.

  • Com us organitzeu?

    Al principi, una mica a la babalà! Però a l’inici vam comptar amb un acompanyament per part de Fil a l’agulla, on ens van parlar de governança i organització i vam decidir muntar comissions. En tenim cinc: comunicació externa, comunitat, economia, projecte arquitectònic i governança. Després tenim grups transversals, com el de cures.

  • S’han apropat a vosaltres sociòlegs, psicòlegs, arquitectes, antropòlegs, comunicadors... per què el projecte genera tant interès?

    Per un costat, hi ha una qüestió generacional. Les persones del baby boom dels anys 50-70 ara estem envellint. Som gent que hem treballat pel dret al divorcis, pels avortaments, per a totes les llibertats possibles. I ara, volem tenir un envelliment diferent i decidir fins al final. I les dones hem canviat de visió. Al grup només hi ha dos homes. Que no s’hagin apropat més homes és significatiu perquè sembla que a la majoria no els importa el seu envelliment perquè sempre tenen algú que els cuida, o això es pensen.

  • Com s’ha concebut el projecte arquitectònic?

    Can 70 sempre ha estat un projecte d’envelliment que requeria un habitatge. Vam començar amb un taller participatiu i ja hem decidit força coses: si volem espais més o menys compartits, si volem espais de pas molt col·laboratius o poc, etc.

    Va sorgir la proposta de viure en el que anomenem “unitats d’agregació”, per una reducció dels espais previstos. Ara el nostre projecte té dues modalitats d’habitatge: un és el convencional, i després tenim espais de 30 metres, que tenen quasi el mateix menys la cuina, que és de 50 m² compartida entre 3, 4 o 5 petits espais. I sorprenentment, de seguida es van omplir els espais convencionals. Això és molt curiós.

    Projecte de Peris-Toral

  • Com plantegeu l’última etapa de la vida?

    Aquest és un gran tema que posem sobre la taula constantment. Està previst no haver de sortir per anar a una residència, i ens hem centrat força en el tema de les prestacions, que serà molt important. Hem de mirar que sigui sostenible. Hi ha qui està molt preocupat per les cures de 24 hores al final. A mi això no m’importa, jo tinc un document de voluntats anticipades, i no vull cures 24 hores. Però és clar, cada persona ha de poder viure com vulgui fins al final. Encara falten noves incorporacions al projecte.

  • Creus que farien falta més ajudes?

    Sí, absolutament. Ara han arribat ajudes per la construcció, però tot és més complicat quan es parla de cures. Com més gran et fas, més necessites que algú t’ajudi i, per tant, necessites més diners per pagar en aquestes persones, que a la vegada tenen tot el dret a cobrar un sou digne.

  • Com valores la vida comunitària? Què creus que aporta de positiu?

    Jo crec que la vida comunitària permet viure i no sobreviure. Jo vull participar i decidir, jo vull conviure. Per mi és imprescindible. Hi ha un tema de soledat, que no és el meu cas, però hi ha persones que, sobretot, no volen una soledat no desitjada.

  • Costa plantejar-nos l’envelliment i la mort?

    Jo vaig posar-me al projecte amb 55 anys, ara en tinc 62. Però crec que hi ha poques persones que a la cinquantena tinguin interès pel seu envelliment. Ara hi ha gent de 50 anys que té adolescents a casa que no es poden plantejar marxar. La veritat és que prou costa la vida quotidiana per pensar en una futura etapa vital.

    Crec que costa molt més pensar-hi si no has vist coses que a tu no vols que et passin. Ara tenim a Barcelona l’Anna Freixas, psicòloga especialitzada amb mirada feminista en el tema de gerontologia. Té molt bon discurs sobre el canvi de marc mental que cal fer sobre l’envelliment. Ens ho hem de replantejar: tenim 30 anys o més per davant des de que ens jubilem! No tot és productivitat en aquesta vida.

MÉS SÒCIES