CONEIX A LES SÒCIES

Quan tenia sis anys, amb els meus pares vam anar a viure a una casa en format cooperativa d’habitatge, en convivència amb altres famílies. Els meus pares encara hi viuen i tot i que ja no són cooperativa, sí que viuen en comunitat.

Vaig ser una nena molt feliç vivint d’aquesta manera, perquè viure en comunitat, per a mi, ha sigut molt important i crec que també ha format la meva persona. Crec que és la manera més natural de viure, en lloc de com es viu ara: cadascú al seu pis i en estructura unifamiliar. La qüestió és que, des que soc adulta, que busco viure en comunitat. Ho hem provat en diversos grups, hem provat diverses formes, i trobar Sostre Cívic, per a mi, va ser com… “Per fi, això serà possible!” El fet de tenir una cooperativa grossa al darrere, que t’acompanya en aquest procés, facilita molt les coses.

Amb la meva família, el meu company i els meus fills, vam triar Cardedeu com a lloc per viure-hi, perquè ens agradava com és el poble i el que ofereix. I estàvem intentant, amb famílies de l’escola, mirar com podíem fer un projecte junts, però nosaltres vam haver de sortir del projecte, perquè no teníem prou diners per tirar-lo endavant. No teníem accés als diners necessaris que fa falta per comprar un terreny i fer la construcció. I en aquest moment de dol, d’ostres, no podem formar part d’una cosa així perquè no teníem prou diners, va aparèixer això. Aquestes coses que passen a la vida. Me’n recordo que vam fer dues reunions, una a Barcelona i una a Cardedeu. Vam anar-hi a les dues i va ser “Sí a tot”, o sigui, ens hi vam tirar de cap.

Em sembla que ja som 18 unitats familiars, i hi haurà entre 35 i 39 habitatges. Ara s’està fent l’estructura, ja hi ha dos pisos pujats amunt, i també el pàrquing. El més complicat és que arran de la guerra d’Ucraïna, la crisi i tot plegat estan pujant els materials i, per tant, hem de fer algunes retallades del que havíem somiat. És anar construint, però al mateix temps anar canviant, modificant petites coses al projecte, però bé, està funcionant.

Ara estem ja, considero, en la recta final. Han sigut unes muntanyes russes immenses, però cada cop que miro enrere em surt un somriure perquè ha sigut un procés molt bonic. Hem patit molt, estem patint molt encara, encara hi ha tensió, és difícil, no és fàcil. 

De fet, ara mateix estem en un moment en què necessitem finançament. Estan oberts els títols participatius. Es poden comprar uns títols participatius, tu tens uns diners que et donen una rendibilitat i aquests diners al mateix temps ajuden a crear projectes així. Estem picant pedra tota l’estona, però la casa ja s’està construint.

Per poder comprar el terreny ja ho vam fer servir, es va fer tot amb títols participatius. Els títols participatius és una forma que tenen les cooperatives de finançar-se. Es poden comprar títols des de 500 euros fins a l’import que tu vulguis. Si tens uns diners estalviats i saps que durant un temps no els necessites, és una forma de tenir-los en un lloc on t’estan donant una rendibilitat (un 2% fix anual), però a més a més estàs ajudant a crear projectes pel bé comú, com són aquest tipus de projectes com Cal Paler. 

És un win-win. Qui tingui uns diners estalviats, sigui una petita o gran quantitat, els continua estalviant i projectes com aquest, no només Cal Paler, en surten beneficiats perquè és una forma d’accedir al finançament sense passar per un banc tradicional.

Quan ho explico, és senzill. Jo li pregunto a la gent, a casa teva, què és el que fas servir per dormir i per menjar amb el nucli petit de família? Doncs tota la resta d’espais seran espais comuns. Casa nostra, la part privada, serà aquest espai de dormir i àpats en família. Venen un nombre gran d’amics? Al menjador comunitari. Haig de fer teletreball? Al co-working. Haig de fer bricolatge? Al taller. Vull tenir hort? En espai comunitari. Quan nosaltres vam dissenyar la casa, ja vam dissenyar que els espais privats fossin relativament petits. Però, és que si ho penses, els espais que fas servir per això també són petits, no necessites gaire. 

Tota la planta baixa de Cal Paler són espais comuns. Tenim una sala gran polivalent, una sala de parquet, per fer ioga, gimnàs, ball, etcètera, una sala on fer bricolatge, el co-working, el traster, les rentadores, les habitacions de convidats…  Tot això et resta necessitat d’espai privat. En tenir clar tots aquests aspectes i de quin ús fas del teu habitatge, realment t’adones que no necessites tant i que la part comuna pot ser molt més gran. I no només és un tema d’habitat, també de compartir, de vida millor i de reducció del consum.

Per a mi és un regal, agraeixo molt ser-hi des del principi, haver pogut somiar conjuntament com serà casa nostra, decidir com la fem, amb quins materials sí i amb quins no, quins espais comuns tindrem, etc. I és un orgull. Saber que hi ha 39 habitatges que surten totalment del mercat especulatiu i que com més habitatges així puguin haver-hi, més difícil serà especular amb un bé tan necessari com és l’habitatge.

El fet de tenir Sostre Cívic al darrere, a més, permet protegir, blindar, que sempre siguem així. Jo vaig créixer en un habitatge comunitari, que va començar com a cooperativa, però es va acabar fent divisió horitzontal. És normal, la gent canvia i agafen pors, però malgrat que avui continuen vivint en comunitat, aquell habitatge ja pot ser susceptible d’especular. Estar dins de Sostre Cívic vol dir que tens més de mil sòcies al darrere que garanteixen que això no passi.

Canviarà, canviarà molt i canviarà a millor, seguríssim. Jo crec que les persones estem fetes per viure en comunitat. Aquella dita africana que per criar un infant fa falta una tribu, és certa. És més fàcil viure en comunitat, per fer suport mutu per les cures, per ser més sostenibles, per compartir recursos. És molt més ecològic, molt més econòmic, tot s’interrelaciona molt.

El repte més gran ha estat l’econòmic, perquè no ha estat fàcil finançar-lo. Comprar el solar i construir un edifici així, de zero, implica molts diners i aconseguir aquest finançament ha sigut difícil. Així com a l’Uruguai o a altres països d’Europa el model està molt més estès, aquí encara estem molt a l’inici. També pel que fa als permisos. A les administracions encara els costa entendre un habitatge cooperatiu amb espais comuns. 

Veig més arriscat anar de lloguer o fer una hipoteca… és de bojos. En un lloguer, estàs totalment a la mercè del possible propietari que et toqui, i del que bufi el vent.  En una hipoteca, qui té els diners per a una entrada? No tanta gent, i a més corres amb molt de risc que et pugui passar alguna cosa i que et quedis amb el deute. L’habitatge cooperatiu en cessió d’ús és un accés a un habitatge d’una forma molt més humana. Estàs entrant en un lloc on la quota no anirà pujant, on hi ha un compromís per part de la comunitat de què no et farem fora, estarem aquí totes per intentar sostenir aquesta situació, i tirar endavant. 

Hi ha gent que em diu, però els teus fills no podran heretar res. Però és que, si els meus fills quan jo mori necessiten un habitatge, heretaran el dret d’ús, I si quan jo mori ells no necessiten un habitatge, per què l’haurien de tenir? Ja entraríem a la roda especular. Les cases són per viure, i si jo em moro, ja no necessito una casa. I si els meus fills en necessiten, en tindran una. Jo els regalaré ser socis de Sostre Cívic, per tant, podran accedir a un altre habitatge amb aquestes condicions. L’habitatge és un bé comú, tot l’altre és el risc. Per això, crec que la gent hauria de perdre aquesta por.

Me l’imagino molt feliç. Sobretot, me l’imagino amb molta comunitat i sabent que no només som la meva família nuclear, som un grup de gent que ens estimem, que ens cuidem, que ens coneixem, que ens podem sostenir les unes de les altres. Casa meva no serà quan entri al meu petit pis, casa meva serà quan entri a Cal Paler.