Ahir vam celebrar per quart any consecutiu el nostre debat al voltant de l’arquitectura com a eina de transformació social, una activitat que ja s’ha consolidat com una cita anual en la qual fem una reflexió més teòrica sobre l’empremta de la pràctica arquitectònica en el seu entorn social i mediambiental. 

En aquesta ocasió, hem volgut conèixer altres maneres d’accedir i de dissenyar l’habitatge adaptat o amb serveis per gent gran o per persones amb diversitat funcional, més enllà de la lògica de mercat i de propietat individual. Es tracta d’un tema molt rellevant a la nostra cooperativa, ja que actualment tenim dos projectes sèniors en desenvolupament (Walden XXI i Can 70), a més de diferents grups llavor treballant-hi. Tanmateix, hem generat diverses eines i recursos de suport per aquests tipus d’iniciatives, com la guia “Cures en la convivència de persones grans”.

L’esdeveniment va tenir lloc a l’Aula Ronda, cedida pel Col·lectiu Ronda, amb prop de 40 assistents de forma presencial, i altres 40 connectades per seguir l’esdeveniment de manera telemàtica. En aquesta ocasió, vam comptar amb participació internacional, amb la intervenció de la Linda Björn, arquitecta i sòcia fundadora de l’equip Marge Arkitekter, de Suècia. La van acompanyar la Maider Azurmendi, treballadora social i responsable de cooperació comunitària del Matia instituto (Euskadi); i el Txatxo Sabater, Doctor Arquitecte, professor i investigador de l’Escola d’Arquitectura del Vallès (UPC). 

Arquitectura i model salutogènic

La Linda Björn va obrir les ponències explicant els projectes i aprenentatges de l’equip de Marge Arkitekter, un estudi que construeix habitatges per la gent gran des de ja fa deu anys. La seva feina parteix d’un punt de vista salutogènic, amb l’objectiu de fer millor la vida de les persones que viuen als seus edificis combatent el seu principal problema: solitud. 

Així doncs, els seus projectes es creen per aportar qualitat als sentits i sempre posant en el centre als usuaris: gent gran i professionals que els atenen, però també els familiars de la gent gran. Alguns exemples d’elements que incorporen són les cuines accessibles, perquè les persones puguin participar en les activitats quotidianes, o el treball amb colors i patrons que permet que la gent gran es pugui orientar més fàcilment i reconèixer el lloc.

“Quan una persona no pot sortir a formar part de la comunitat, la comunitat ha d’entrar a l’edifici”

Linda Björn

A més, l’arquitecta va explicar com els seus edificis estan pensats per fer activitats amb persones i col·lectius de l’entorn, amb zones comunes orientades cap enfora, i com es prioritza la possibilitat de moviment i autonomia: per convidar i facilitar que la gent passegi , s’ha de fer un entorn agradable i accessible, amb vistes a l’exterior i zones de descans que puguin ser espais de reunió improvisats. 

“Viviendas para toda la vida”

A continuació, va intervenir la Maider Azurmendi per explicar el projecte “Viviendas para toda la vida”, de la Fundació Matia, una institució amb més de 130 anys d’història oferint atenció sociosanitària a Guipúzcoa per acompanyar a les persones en el seu envelliment, des de l’autonomia i l’atenció centrada en la persona. 

El projecte es troba al municipi de Lugaritz i s’espera que pugui estar habitat per la primavera de 2023. “Viviendas para toda la vida” està pensat per aquelles persones grans que ja compten amb alguna persona que cuidi d’elles (sigui un familiar o un professional), per generar un entorn familiar i protector on puguin seguir sent cuidades.

Es tracta de 51 habitatges, de 2 i 3 dormitoris, per garantir habitacions separades per a la persona dependent i la cuidadora, aquesta última amb porta independent per assegurar també l’autonomia de la persona que acompanya. A més, en la línia de l’explicació de la Linda Björn, es fomenten els espais de reunió en les zones de pas, i compten amb tenir diversos espais compartits, com a menjador i cuina.

L’arquitectura residencial, clau per les cures

Per últim, el Txatxo Sabater va presentar les perspectives de l’habitatge amb serveis d’acord amb un exhaustiu estudi sobre “gerohabitació, cohabitació i emancipació” elaborat per la Diputació de Barcelona.

Amb la presentació d’un interessant repàs històric de propostes d’edificis pensats per atendre les necessitats de persones dependents, es va fer evident que l’arquitectura residencial pot ser clau per facilitar la cura de les persones que hi viuen. L’habitatge no es pot pensar per gent autònoma, mai saps quan deixarem de ser-ho. 

Un dels exemples que va posar Sabater són els apartaments Sakura, de l’arquitecte Hitoshi Wakamatsu, una proposta que consisteix a fer que cada habitatge es divideixi en un de principal i un de secundari, per les diferents etapes i necessitats al llarg de la vida. Així poden conviure dues unitats de convivència relacionades, però mantenint la seva independència: gent gran a prop de la seva família, adolescents que es fan gran, dues famílies que conviuen.. etc. 

”La millor manera de garantir la independència de la persona gran és mitjançant la interdependència.” 

Txatxo Sabater

Per acabar, el Doctor i arquitecte va reflexionar sobre el marge existent entre que les cures siguin responsabilitat de família o de la institució. Un espai que omple el cohousing sènior com a alternativa, ja que permet autonomia i independència per a la persona, però també afavoreix els moments comunitaris. 

Pots recuperar la xerrada en vídeo aquí:

I si t’interessa aquest debat, et recomanem revisar també les edicions anteriors:

• 2020: Participació comunitària i co-disseny en arquitectura residencial
• 2019: Habitatge cooperatiu: sostenibilitat vs assequibilitat
• 2018:L’arquitectura com a eina de transformació social

Aquesta activitat es du a terme amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, i forma part del projecte “Arquitectura com a eina de transformació social”