CONEIX A LES SÒCIES

Feia temps que sentia parlar d’aquests projectes i creia que era una bona fórmula per a mi i per al meu tipus de vida: visc sol, sense parella, no tinc fills… En el meu cas, viure en un habitatge cooperatiu és la manera de tenir un entorn afí de persones amb qui col·laborar i cooperar. També, em trobava amb la necessitat d’habitatge: vivia de lloguer i havia canviat quatre o cinc vegades de pis d’una manera obligada, ja que em trobava que em pujaven el lloguer o decidien vendre la casa. El fet que Clau Mestra fos un habitatge en cessió d’ús per a setanta-cinc anys m’assegurava que, si m’hi trobava a gust, podria quedar-m’hi per sempre.

Vivim en un entorn que no és una comunitat de veïns, sinó que compartim un projecte. A més, hem desenvolupat un procés d’autoconstrucció i això representa que ens hem de posar d’acord per a moltíssimes coses: fem assemblees, cooperem i ens ajudem entre nosaltres i estem més connectats a molts altres nivells. Jo venia de viure sol els darrers tres anys i ha estat un canvi molt bèstia: ara surto a fora i em trobo nens i nenes jugant, persones que estan fent coses diferents. Tenim un projecte d’estar i de voler compartir.

Les sòcies i veïnes de Clau Mestra hi viuen des del març de 2023

Em dona moltíssima seguretat viure en un espai on sé que podré continuar-hi, si és el que vull. També, el projecte d’autoconstrucció ha implicat que ens puguem dissenyar els espais interiors de l’habitatge adaptats a cada unitat de convivència. Jo vaig invertir diners, a més d’esforç, perquè la casa quedés com a mi m’agradava, tenint en compte com volia que fos la meva vida. Per exemple, em dona tranquil·litat el fet d’haver gastat els diners en una cuina determinada feta al meu gust. En canvi, quan vius en una casa de lloguer no hi inverteixes diners perquè saps que tard o d’hora hauràs de marxar, sempre estàs una mica de pas.

En el primer acord de dret de superfície que hi va haver amb l’Ajuntament de Sant Cugat es van establir una sèrie de bases i una de les coses que es va acordar és que havia de ser un projecte d’autoconstrucció. No ha estat un tema únicament econòmic de contribuir  amb el projecte i estalviar diners, també ha estat tot un procés de convivència, d’ajuda, de col·laboració. Ara bé, també ha estat un repte, ja que no tothom tenia la mateixa disponibilitat a l’hora de sostenir el tema de l’autoconstrucció. Hi havia persones amb diferents contextos: famílies monoparentals, persones malaltes, una dona embarassada… Hem hagut d’encaixar totes aquestes situacions i, per això, vam decidir obrir un banc d’hores on les persones anaven apuntant les hores que hi invertien. Havíem d’arribar a uns percentatges en què tothom col·laborés d’una manera o altra, però no totes les persones hem hagut de contribuir de la mateixa manera.

Documental sobre el procés d’autoconstrucció de Clau Mestra

Nosaltres no hem fet les cases. No som paletes i no tenim aquesta capacitat, però hi ha moltes coses en les quals sí que hem pogut ajudar gràcies que algunes de nosaltres teníem certs coneixements. El gruix de les hores que hem invertit ha estat per ensorrar envans i parets, que és una cosa que més o menys pot fer tothom. També hem desbrossat els entorns de les cases, hem fet la instal·lació provisional d’aigua i hem baixat el terra d’un soterrani. A més, hem intervingut quan ja estaven fetes les cases duent a terme algunes tasques de pintura, d’instal·lació de cuines, de muntatge de les portes…

Hi havia gent que mai havia fet tasques d’aquests tipus i gràcies a l’autoconstrucció n’ha après. Però el gran aprenentatge ha estat posar-nos d’acord i veure com integràvem les característiques diverses de les persones en aquest procés. Jo crec que el projecte d’autoconstrucció és un aprenentatge de vida, més que no pas un aprenentatge de mà d’obra. En aquest procés hem après moltíssimes coses i hem estalviat uns 50.000 euros que, encara que no siguin gaires en comparació al cost total, hem pogut invertir en altres coses.

En comparació amb altres projectes de Sostre Cívic, com que Clau Mestra no és un habitatge de nova construcció, no hem pogut disposar de tantes zones per fer vida en comú. Tenim un espai petit que és com una sala social amb les rentadores i altres serveis, però que en un futur tindrà altres usos com a lloc de reunió i per fer-hi assemblees. De totes maneres, el que realment compartirem és l’exterior: tenim un gran espai verd que és compartit, ja que no hi ha espais privatius fora dels habitatges. 

Ens organitzem per comissions que es reuneixen  en funció de les seves necessitats i tenen capacitat de decisió. Després, el que es tracta a les comissions es porta a les assemblees, que en fem dues al mes. Des del començament hi ha hagut un procés d’acompanyament al projecte arquitectònic per decidir en quin tipus de cases volíem viure i quina polivalència hi havia a cada allotjament. El fet de ser només onze unitats de convivència ens ha donat més capacitat de participació a les assemblees i tothom ha pogut dir la seva. Ens hem hagut de posar d’acord segons les necessitats de tots i no ha estat fàcil. Estem contínuament prenent decisions i qualsevol qüestió requereix conversar molt, enviar missatges, que les comissions es trobin, fer assemblees, buscar consensos… Està sent complex.

Sí, és clar, si hagués sigut un procés més lleuger, al final sempre sortirien les tensions. Ara les tensions s’estan quedant pel camí, ja que qualsevol discrepància, o situació de conflicte que hi pugui haver, està sortint. 

Tinc cinquanta-set anys, llavors ho veig com quelcom definitiva. Sempre estic obert que les coses puguin canviar, però em sento molt a gust en el projecte i amb les persones amb qui visc. Ho veig com quelcom estable i que durarà.

Clau Mestra ha tingut un cost més assequible que altres habitatges cooperatius perquè partíem d’uns edificis que ja estaven construïts i, a més, l’ajuntament de Sant Cugat ha contribuït al finançament amb uns diners que tornarem d’aquí a trenta anys. La base perquè surtin més habitatges cooperatius és la qüestió econòmica. Les entitats privades no ens estan donant diners per a aquest tipus de projectes, els bancs no volen saber absolutament res de nosaltres. Estem accedint a préstecs de l’Institut Català de Finances o de banques cooperatives com Fiare o Coop57, però més enllà d’això és difícil trobar finançament. Cal que l’estat i les administracions municipals i autonòmiques financin o avalin l’habitatge cooperatiu.