CONEIX A LES SÒCIES

No recordo que hi hagi un moment concret. Sempre he estat més o menys en contacte amb diferents projectes col·lectius, comunitaris, propers al món del cooperativisme. Sabia que existia, però ho percebia com a incipient i més aviat propi d’altres llocs del món. Però no va ser fins que em van proposar entrar en el grup de La Corrala que ho vaig veure com una possibilitat real aquí a Barcelona. 

Un grup llavor és un petit grup de gent, sòcia de Sostre Cívic, que s’ajunta per afinitats per tirar endavant un projecte en concret. La feina d’un grup llavor seria, primer, constituir-se i tenir un grup més o menys conformat. A partir d’aquí, bàsicament, és buscar i estar atent per trobar un solar, una mica depèn del context. Moltes vegades cal fer una mica de força, perquè es pugui cedir un solar que es té identificat, o pressionar perquè se’n trobin. Altres vegades també cal triar buscar solars en l’àmbit privat o intentar plantejar una compra col·lectiva d’un edifici que ja existeix. Així que, sobretot, la feina d’un grup llavor és preparar el terreny. Fins que no hi ha una oportunitat de cessió de terreny, no es pot començar l’altra part, de pensar en la convivència.

En el nostre cas, l’objectiu era molt concret: volíem aconseguir un solar a Poble-sec. De fet, era un solar concret que teníem identificat i el volíem aprofitar per construir un edifici i viure-hi  d’una manera que respongui més a la idea de veïnat que nosaltres tenim al cap.

Ens volem mantenir al barri perquè al Poble-sec hi ha una tendència bestial a expulsar les veïnes des de fa molts anys. Per nosaltres, el projecte era la manera de dir, ens estabilitzem aquí, ens quedarem. Al final, no hi va haver manera d’aconseguir aquest solar i vam començar a donar voltes. Vam entrar en converses amb el Districte, amb l’Ajuntament i s’ha anat allargant el procés.

Sí, ha sigut complicat. De les unitats de convivència del principi en queden una o dues. Actualment, som unes vuit o nou, que som el nucli més persistent. És un grup que no és gaire gran perquè som conscients, després d’aquests anys, que al barri no hi ha solars grans. A Poble-sec hi ha el que hi ha. Mantenim aquests cercles una mica d’expectants, perquè el moment actual és una mica d’espera, d’expectativa que surti una altra vegada un procés d’adjudicació.

Durant aquest temps, hem fet reunions de treball, anar pel barri i identificar solars, trucades surrealistes de “Aviam això què val”. Hi ha hagut moments que semblava que estava a prop, però després tot ha caigut sempre. Això també genera moments de frustració, que baixen els ànims. Però sempre ens hem mantingut, gent entrant i sortint, amb persones que tenim més o menys vincle, però que tothom treballa en els seus fronts, des del moviment social i l’activisme. L’ambient es manté, però hi ha hagut moltes anades i vingudes. 

A Barcelona tenim diverses cooperatives que fan de paraigües, com Sostre Cívic. Saber que hi ha llocs on anar a buscar la informació i el primer pas entendre com funciona el model. Entendre, també, que l’accés no és senzill i per evitar desencants, cal ser conscient que això implica tenir uns estalvis de diners en el moment d’accedir a aquesta sessió d’ús i complir amb uns certs requisits. 

De moment, i fins que no canviïn les coses, és un repte per a la gent que s’hi fica, pels diners que suposa, per la implicació i la persistència, a vegades està esperant una cosa que no acaba d’arribar. Però així i tot, jo crec que sempre és bo crear grups llavor, buscar solars, continuar insistint que això és un mitjà per alliberar edificis i solars del mercat especulatiu. Una vegada un edifici o solar es converteix en cooperativa d’habitatge queda blindat. Amb això ja no es podrà especular. Si tu vols viure-hi, i hi ha una plaça, pots entrar-hi. Quan te’n vagis, te’n vas i ja està. És una part més de la lluita. És important pressionar, encara que no tots els que hi treballem acabarem vivint en una cooperativa d’habitatge.

Ens hem trobat amb altres grups llavor, alguna vegada. Ja sigui en xerrades, que ha organitzat Sostre Cívic, en algun taller, etc. Hem anat coincidint i et dones ànims, t’expliques com està cadascú. No és una interacció en el dia a dia, però, fins i tot, ens havíem trobat amb altres grups llavor. La idea era “coneguem-nos, anem tots junts a reclamar un espai”, establir aquesta sintonia, que no volem competir. Crec que sí que és interessant a vegades que diferents grups llavor que potser estan en una primera etapa es puguin trobar i treballar junts; fer una llista d’interessats i expectants, anar-hi junts i veure què acaba passant. 

Potser més que els moviments tinguin un paper en el nostre projecte, és una mica al revés. La gent que participem a La Corrala tenim un paper en tots aquests moviments socials. Per a nosaltres, La Corrala és un petit projecte dintre de moltes altres coses que fem, que ens repercuteix a nosaltres i esperem que també pugui repercutir al barri. Però procurem evocar més energia a les lluites comunes al barri, estar ficats en qüestions de feminisme, d’habitatge des del sindicat de barri, etc. Busquem sempre estar fent aquest retorn al barri i esperem que si algun dia hi ha una cooperativa, la puguin habitar persones que estan fent aquesta feina al barri, per assegurar-nos que sempre es manté arrelat. 

Sempre hem volgut que el nostre projecte tingués aquest retorn al barri, que no fos simplement una solució personal a la qüestió de l’habitatge.  Evidentment, qui hi pugui viure tindrà aquest privilegi, una estabilitat i una tranquil·litat dintre d’un model en què em sento molt més còmode. Però sempre hem pensat que pogués haver-hi algun espai, que fos ofert cap al barri, que fos cap enfora. 

En alguns moments, quan hem treballat sobre la idea de solars en concret, sí que havíem imaginat. Per exemple, parlàvem d’un lloc per aparcar bicis que pogués ser compartit amb més veïnes de zona. O un espai per a una cooperativa de consum o una comunitat energètica. És somiar, òbviament, perquè sense un lloc concret és difícil. Però sí que ens agradaria que hi hagués un retorn i intentar oferir alguna cosa a la resta de veïnes. 

Hi ha sinergies perquè l’objectiu és el mateix. L’objectiu de fons de la lluita per l’habitatge, en general, i en concret dintre del moviment de les cooperatives d’habitatge volem que l’habitatge no sigui un recurs per especular, sinó un recurs per viure, per fer-ne ús.

També penso que hi ha punts en comú dintre de la idea de reformar o construir edificis amb uns criteris de sostenibilitat, d’una vida més en comú, de no reproduir algunes lògiques… La idea de compartir algunes coses més que les parets que separen un pis de l’altre. No cal ser els millors amics, però potser tampoc cal tenir mil contractes diferents de la llum, de l’aigua…

Cal mantenir aquests llaços entre uns fronts i uns altres, per tenir aquesta flexibilitat i pensar en els criteris d’una vida digna més que no pas en el valor que té l’habitatge i el rendiment que se li pot treure. Crec que és una cosa que fa molta falta.

L’esperança és que, en algun moment, a Poble-sec existeixi un edifici cooperatiu. Materialitzar una mica això. Que, finalment, després de donar-li tantes voltes, surti un solar al Poble-sec, que quedi disponible per cedir-lo a la cooperativa i que puguem accedir-hi. Com si hi visc jo, com si hi viu algú altre dels meus veïns que conegui, o que no conegui, tant me fa. Però sí que em sembla que Poble-sec, amb la tradició que tenim de lluita, de moviments socials, de cooperativisme, de treball en comú… encara que sigui un solar petitó, que alguna cosa podrem tenir. També és interessant per explorar què genera aquest vincle, entre aquesta entitat i la resta de moviments que ja tenim en marxa. 

Crec que els últims anys ha crescut bastant la presència del model, als mitjans de comunicació i la gent el coneix més. I l’administració, en anades i vingudes, li ha fet una mica més de cas que temps enrere. Però, així i tot, crec que falta molta feina. I que s’ho haurien de prendre com una via de facilitar-li a la gent organitzar-se i accedir a l’habitatge.