Coneix a les sòcies

En aquell moment volia ser mare i em projectava com a mare sola, perquè no tenia parella. Soc d’Alacant, no tinc família aquí i, tot i que havia anat fent amistats, m’imaginava bastant sola en el dia a dia de la criança.

Buscava un habitatge on pogués estar tranquil·la, amb la seguretat que no me’n farien fora, però també una xarxa amb qui compartir les cures. Vaig sentir a parlar de diferents cooperatives i, quan vaig conèixer Sostre Cívic, vaig pensar: «Ostres, això uneix tot el que estic buscant». Em vaig fer sòcia i vaig entrar al projecte pràcticament alhora.

He estat mare i, en aquest sentit, sí que s’ha complert el que buscava. Però començar a viure aquí també ha significat ressituar les expectatives.

Entrar en un projecte d’habitatge cooperatiu s’assembla una mica a un procés d’enamorament: t’enamores del projecte i hi diposites molts somnis. Com que és un model nou, et permet imaginar moltes coses, però després et trobes amb quaranta persones i quaranta maneres diferents d’entendre la comunitat.

Formar-ne part també implica renunciar una mica al «jo», al que jo voldria que fos el projecte, per escoltar i incorporar els somnis de les altres. Això no vol dir que no estigui contenta vivint aquí, sinó que hi ha hagut un procés d’ajustar les expectatives i construir una realitat compartida.

Abans vivia sola en un pis de lloguer i pagava un preu altíssim, que no em permetia estalviar. Això ja era un obstacle a l’hora de plantejar-me la maternitat.

Ara pago molt menys per l’habitatge i, a més, tinc la garantia que no me’n faran fora. Aquesta estabilitat m’ha donat una base sòlida des de la qual construir la meva vida i afrontar-la amb molta menys por. Ha estat un salt i una font de confiança enorme.

Una veïna em va portar al part i, durant el postpart immediat, les veïnes em portaven àpats i m’acompanyaven en els moments de més solitud. El postpart pot ser una etapa molt solitària, perquè necessites passar molt de temps a casa. Aquí, en canvi, jo tenia la xarxa a tocar.

Podia trobar-me algú al replà o anar a casa d’una veïna quan pensava: «No puc més, necessito parlar i explicar com em sento». Tot això ha estat clau.

També hi ha moments molt quotidians, com baixar un diumenge a la tarda i trobar-te amb les veïnes. No és ben bé quedar amb amistats ni quedar-se sola a casa: és una forma de socialització molt íntima, que et permet estar amb gent sense haver d’estar constantment cap enfora.

Hi ha coses que passen menys del que havia imaginat, com els cangurs espontanis. No havia tingut en compte que els infants petits necessiten construir vincles de confiança amb persones concretes i que no poden establir-los de cop amb quaranta veïnes.

Ara el Genís comença a sentir-se molt a gust a casa d’alguns veïns amb qui es troba sovint a la planta. I quan veig les criatures més grans, que passen el dia jugant plegades amunt i avall, penso: «Quina sort». Criar en cooperativa és criar acompanyada.

Crec que és important donar formalitat a les cures perquè tinguin pes i estructura. L’arquitectura o l’economia sempre passen per espais formals, mentre que sovint es dona per fet que totes sabem cuidar i les cures queden en la informalitat.

A Cirerers hi ha molts gestos quotidians de cura que succeeixen de manera espontània. Les famílies amb criatures s’acompanyen, la gent gran que està jubilada es troba i es fa companyia… La comunitat és un espai molt propici perquè això passi.

Però també m’agradaria que algunes d’aquestes xarxes es poguessin estructurar més. Si algú arriba més tard al projecte o, pel seu caràcter o les seves circumstàncies, no aconsegueix formar part d’aquestes xarxes informals, pot acabar quedant-se sol.

El meu somni seria que poguéssim pensar les cures de manera més comunitària: l’acompanyament a la criança i a les famílies que arribin, però també a la gent gran, a les persones amb problemes de salut mental o a qualsevol persona que travessi una situació de vulnerabilitat.

M’agradaria que el suport mutu que ja existeix de manera informal pogués tenir una estructura més clara. Però també he après que cadascuna ha de renunciar a una part de les seves expectatives: hi ha el somni i, després, arribem col·lectivament fins on podem.