Més de 200 sòcies es van reunir el 25 d’abril a la Nau Bostik de Barcelona per debatre el present i el futur del cooperativisme d’habitatge, amb sessions que van posar sobre la taula les contradiccions del model i les eines per fer-lo accessible a tothom

La Nau Bostik va acollir dissabte passat 25 d’abril la quarta edició de la Trobada de Sòcies de Sostre Cívic, la cita anual que reuneix la base social de la cooperativa per debatre, aprendre i reforçar el vincle entre les persones que la fan possible. Amb més de 200 participants, la jornada va confirmar un creixement sostingut de la cooperativa i, alhora, la seva voluntat de no esquivar les preguntes incòmodes: es pot fer habitatge cooperatiu per a tothom? Estem reproduint, sense voler, les lògiques del mercat que diem combatre?

El cartell d’enguany, obra de l’il·lustrador valencià Elías Taño, ja donava pistes sobre el to de la jornada: figures populars pressionades per blocs d’habitatge, però emergint, amb un cargol que avança lentament, però sense aturar-se (un picada d’ull històrica al moviment zapatista). El lema, “Un sostre per a les classes populars”, lluny de ser una declaració d’intencions abstracta, era el fil conductor de la jornada.

Debats societaris: la cooperativa, des de dins

La jornada va arrencar amb tres debats interns reservats a sòcies, per treballar qüestions de govern que sovint queden fora dels òrgans de participació formals.

El primer va abordar el protocol d’impagaments: com actua la cooperativa quan una sòcia no pot fer front a les quotes? El debat va posar de manifest la tensió entre les normes internes, l’equilibri econòmic i la necessitat de respostes humanes davant situacions de vulnerabilitat. Van sorgir propostes concretes: reforçar el fons de solidaritat, activar mecanismes de detecció preventiva i no mercantilitzar les relacions internes. El consens va ser clar: un protocol d’impagaments no pot ser un procediment administratiu, sinó una eina de cohesió comunitària.

El segon debat va girar al voltant de com millorar les assemblees generals en una cooperativa on ja superem les 2.400 sòcies. Mònica Gifreu (de l’equip tècnic de Som Energia, amb 86.000 sòcies) va compartir el recorregut de la cooperativa energètica més gran d’Europa: espais preparatoris, infografies de resum, calendaris anuals i grups de treball temporals que alleugereixen l’agenda assembleària. Van sorgir idees per obrir altres espais de deliberació: debats virtuals, terminis de votació ampliats i grups de treball per temàtiques transversals, sense renunciar a la funció de sobirania de l’Assemblea.

El tercer debat va plantejar una qüestió que moltes cooperatives eviten: què passa quan una sòcia usuària té un habitatge en propietat? En una discussió oberta i fraternal, va quedar clar que la cooperativa, com a entitat de l’economia social i solidària amb vocació transformadora, no pot ser indiferent a l’ús especulatiu de la propietat privada. Però la regulació concreta genera dubtes legítims: com es defineix l’especulació, com es detecta, quines excepcions cal contemplar. Sense prendre decisions (perquè això correspon a l’Assemblea, l’únic òrgan que pot modificar els Estatuts), van sorgir propostes com cedir habitatges en propietat a la cooperativa, establir topalls de renda i oferir acompanyament legal per a la gestió d’herències. El debat continua obert, i tothom va considerar útil i necessari haver-lo fet.

El model cooperatiu a examen

Després de l’esmorzar, la Trobada es va desdoblar en tres xerrades simultànies que van concentrar bona part de la intel·ligència col·lectiva de la jornada.

Cures, col·lectivitat i individualisme, amb Javier Correa Román (Escuela de las Periferias, La Villana de Vallekas) i Mireia Parera (Fil a l’Agulla), moderats per Amaia Belastegui (tècnica de projectes de Sostre Cívic), va ser la sessió més exigent intel·lectualment. Tots els ponents van alertar que el discurs de les cures, nascut de la tradició feminista, pot acabar capturat per una lògica neoliberal i individualista. Quan “posar les persones al centre” es tradueix en satisfer demandes individuals sense qüestionar l’estructura col·lectiva, les assemblees es converteixen en espais terapèutics que esgoten en lloc d’activar. Correa va posar nom al “rendisme de les cures”, la tendència a relacionar-se amb el col·lectiu com a proveïdor de benestar personal. Parera va aportar la seva perspectiva basada en la pràctica: els col·lectius han de cuidar el projecte, no només les persones. El tancament va ser explícitament polític: les cures han de tornar a ser materials i col·lectives, no a la gestió infinita del “jo”.

Un cooperativisme d’habitatge per a tothom. Lorenzo Vidal (UOC), Eulàlia Tubau (codirectora de Sostre Cívic) i Francisco Rubio (Les Juntes, l’Hospitalet) van debatre sobre l’accessibilitat del model. Sostre Cívic ha incorporat 8 edificis i més de 87 habitatges via dret de tanteig i retracte des de 2020, reduint les aportacions inicials fins a uns 3.000 euros. Les Juntes treballa una cooperativa “dispersa” que allotja persones en risc de desnonament en habitatges extrets de fons voltor i concentrats al barri de La Florida. Vidal va indicar quins són els límits estructurals: sense control del sòl i sense polítiques públiques de desvalorització dels habitatges gestionats al mercat especulatiu, cap cooperativa pot universalitzar el model de manera aïllada. L’assequibilitat depèn, doncs, tant de l’esforç intern de les cooperatives com de polítiques públiques i d’accés a un finançament més just.

Estem reproduint la llar capitalista? Irene Sabaté (UB i Observatori DESCA), Nacho (Sotrac, Sants) i Uli Eulàlia Odina (projecte El Turrós, de Sostre Cívic a Arguelaguer, La Garrotxa) van explorar si el canvi de fórmula jurídica implica un canvi real en la manera de viure. Sotrac, amb el model clúster (38 habitatges amb zones compartides), i El Turrós (9 adults, convivència única, producció agroecològica i tasques reproductives col·lectivitzades) van exemplificar dues versions del mateix projecte: difuminar la frontera entre espai privat i comunitari com a acte polític. Sabaté va subratllar que la tinença cooperativa allibera parcialment del mercat i que els espais compartits amb el barri o el poble obren fronteres entre el comunitari i el públic.

Cooperativisme, límits i accés universal a l’habitatge

Cap al migdia, la Trobada va acollir la gravació en directe del pòdcast Com dir-t’ho, de l’Escola Guillem Agulló d’Òmnium Cultural, conduït per Jana Jubert i Laura Grau, i amb David Fernández i Paula Cardona com a convidats. La conversa va abordar sense embuts el potencial i els límits del cooperativisme d’habitatge com a eina per fer efectiu el dret a l’habitatge de manera universal: una peça imprescindible, però insuficient si no va acompanyada de transformació política estructural. El capítol es podrà recuperar aviat a les xarxes oficials de l’Escola Guillem Agulló.

La sobretaula, després del dinar comunitari, va tenir un format molt celebrat: el concurs “Cases d’algú”, amb Ana Polo, una versió del “Precio Justo” aplicada als preus de lloguer de Barcelona. Riure per no plorar davant els ‘zulos’ que el mercat anomena “habitatges”, però fer-ho juntes i amb consciència política, és també una manera de construir comunitat.

La jornada va tancar amb una sessió informativa per a sòcies expectants, orientada a explicar els itineraris que ofereix Sostre Cívic per incorporar-se a un projecte existent o impulsar-ne un de nou.

Una cooperativa que no s’hi repenja

El Consell Rector va prendre la paraula per tancar la jornada amb un discurs que va posar xifres i horitzons al debat del dia. En matèria d’assequibilitat, va recordar que les aportacions de capital social ja se situen entre 1.500 i 3.000 euros en els projectes de tanteig i retracte, i que l’objectiu és continuar reduint-les fins a fer-les assimilables a l’entrada d’un lloguer. En sòl públic, les aportacions de les sòcies ja no superen el 10% del cost total de les noves promocions. Per això Carlos Alcoba, president de la cooperativa, va subratllar que, per continuar avançant en l’assequibilitat, cal un suport públic decidit: l’habitatge cooperatiu ha de ser una eina de política pública, no un experiment, i va criticar explícitament que l’Ajuntament de Barcelona estigui cedint solars a grans promotores privades en detriment del conveni ESAL. 

En clau de fites, va anunciar que enguany s’iniciarà la convivència a tres projectes clau: Cal Paler Nou a Cardedeu (36 habitatges sobre sòl privat), Terra de Mar a Palamós (34 habitatges, primer projecte d’obra nova a les comarques gironines) i Walden XXI (primer projecte cooperatiu per a gent gran), i que això vol dir que a finals d’any la cooperativa se situarà prop de les 500 sòcies en convivència, més de 600 l’any vinent. I va deixar anar un missatge que es relliga amb els debats de la jornada: “El repte no és créixer per créixer. És créixer per transformar.”

I és que si hi ha una conclusió que travessa tota la jornada és aquesta: Sostre Cívic és una cooperativa que ha decidit no instal·lar-se en la seva pròpia narrativa d’èxit. Debatre les contradiccions internes i assenyalar els límits del model és part del projecte. El camí cap a un sostre per a les classes populars és llarg, ple de friccions necessàries i dependent de transformacions que van molt més enllà de les cooperatives. Però la Nau Bostik va ser, dissabte, un bon lloc per continuar traçant-lo.

La propera gran cita serà el dissabte 13 de juny a Cardedeu, amb una visita al projecte de Cal Paler Nou, a punt d’estrenar convivència.