Facebook
Youtube
Instagram
Telegram
Linkedin
Crònica del debat sobre la innovació tipològica en l’habitatge cooperatiu, celebrat el dijous 13 de novembre a l’Espai Línia de Barcelona.
El context residencial a Barcelona i Catalunya es troba en un punt de tensió estructural que obligarà a repensar profundament el model habitacional en els pròxims anys. L’evolució de la població, l’encariment de l’accés a l’habitatge, la limitació del sòl disponible i la transformació dels models de vida configuren un escenari on les tipologies, dimensions i formes dels habitatges evolucionaran de manera significativa.
Tot plegat suposa una pressió addicional no només sobre l’accés a l’habitatge sinó sobre com construïm, amb quines dimensions i amb quines distribucions interiors de les peces, en definitiva, en com vivim.
Des de Sostre Cívic cerquem constantment maneres d’entendre l’arquitectura que donin resposta a les necessitats socials i a com ens organitzem en relació amb l’habitatge i a la vida. Cada any posem el focus en una temàtica concreta i ens acompanyem de persones que han reflexionat sobre el tema en qüestió. Així ho hem fet en temes relacionats amb les cures, la inclusivitat o el gènere, i enguany hem volgut posar el focus en la innovació tipològica en l’habitatge social.
L’esdeveniment, que va tenir lloc el dijous 13 de novembre a les 17.30 h a l’Espai Línia, va comptar amb la moderació de Julieta Duran, tècnica d’execució de projectes a Sostre Cívic. Hi van participar Marta Peris (Peris+Toral Arquitectes), Ariadna Artigas (Lacol Arquitectura Cooperativa), i Àngel Estévez (coordinador de projectes i responsable de sostenibilitat a Sostre Cívic).
El model cooperatiu com a motor d’innovació i dignitat
Va iniciar la jornada l’Àngel Estévez, destacant el paper crucial de l’habitatge cooperatiu en aquest canvi, que genera les condicions òptimes per experimentar amb noves tipologies i maneres d’habitar.
- La propietat col·lectiva permet imaginar habitatges flexibles i agregables —on peces poden passar d’una unitat a una altra al llarg del temps— i facilita l’aparició de tipologies com els clústers o les habitacions satèl·lit.
- Alhora, la participació democràtica dona una direcció clara: són les persones usuàries qui defineixen les seves necessitats reals, i això impulsa solucions arquitectòniques més justes, adaptables i coherents amb la vida quotidiana.
A partir del debat intern dels darrers anys, Sostre Cívic vam elaborar un estudi comparatiu amb altres promotors socials, i vam constatar que els nostres habitatges, tot i disposar de molts espais comuns, eren massa petits i sovint sense espais exteriors. Aquest diagnòstic, sumat a les demandes de la base social, va impulsar una revisió profunda dels criteris de disseny: ara es prioritzen habitatges més amplis i dignes, encara que això signifiqui fer-ne menys, s’augmenten les dimensions mínimes de les estances —desterrant l’habitació de 6 m²— i s’incorporen balcons, terrasses o galeries sempre que sigui possible.
“El futur de l’habitatge no pot passar per la proliferació d’unitats unipersonals aïllades, sinó per comunitats cooperatives fortes, que generin salut, suport mutu i projectes de vida compartida. Un model que, no només és més humà, sinó també més sostenible i transformador.”
Àngel Estévez
Estévez també va posar èmfasi en la flexibilitat i la inclusió com a principis estructurants: peces agregables entre habitatges per adaptar-se a cicles vitals diversos; cuines i banys estandarditzats per garantir igualtat i facilitar execució; i estances desjerarquitzades, amb dormitoris de dimensions similars, per fomentar models de convivència més equitatius i menys rígids.
Repensant l’espai privat en funció del col·lectiu
Un dels eixos centrals del discurs d’Ariadna Artigas, arquitecta de Lacol Arquitectura Cooperativa, va ser la relació entre espai privat i espai comunitari: el model cooperatiu fa possible reduir la superfície privativa dels habitatges perquè aquestes mancances individuals es compensen amb una dotació àmplia i ben dissenyada d’espais compartits.
De mitjana, aproximadament un 11% de la superfície total dels projectes de Lacol es destina a usos comunitaris, un percentatge molt superior al que és habitual en l’habitatge social tradicional. Aquests espais no són complements, sinó peces clau d’una arquitectura que vol fomentar el suport mutu i combatre la soledat: sales polivalents, cuines comunitàries, bugaderies col·lectives, espais per a celebracions i habitacions de convidades que permeten alliberar metres quadrats dins de cada habitatge.
“Situar els espais comunitaris en zones centrals o de fàcil accés, com les bugaderies compartides, fa visibles les tasques reproductives i trenca amb la lògica patriarcal que tradicionalment les ha relegat a espais marginals o invisibles.”
Ariadna Artigas
Va destacar especialment el potencial de tipologies que introdueixen escales intermèdies de comunitat, com les habitacions satèl·lit: aquestes peces —una estança independent, però pròxima a l’habitatge principal— faciliten que les unitats de convivència puguin créixer o reduir-se sense necessitat de fer mudances. Pot funcionar com a espai de cures, despatx, allotjament temporal per a adolescents o persones grans, o fins i tot com a terreny d’experimentació per a noves formes de convivència entre generacions.
Combatre l’aïllament i fomentar la convivència
Per acabar, la Marta Peris (Peris+Toral Arquitectes) va aportar una mirada profunda i radicalment humana sobre com l’arquitectura pot ajudar a revertir la solitud, generar comunitat i obrir la porta a noves formes d’habitar que responen millor als reptes socials contemporanis.
Va començar destacant una realitat incontestable: el creixement accelerat dels habitatges unipersonals, un fenomen que es dona arreu d’Europa i que també està prenent força a Catalunya. Aquesta tendència no s’explica només per eleccions individuals, sinó per processos estructurals que agreugen la soledat no desitjada i posen pressió sobre els models residencials tradicionals.
“El disseny d’habitatge ha d’ajudar-nos a imaginar futurs més habitables: no es tracta només de tenir un lloc per viure, sinó un lloc per viure amb altres. Compartir no és una elecció, és una condició.”
Marta Peris
Peris va defensar que l’arquitectura té un rol actiu —i no només reactiu— en la lluita contra l’aïllament. D’aquí neix la idea de dissenyar edificis que facilitin la cruïlla, el trobament, la vida compartida. Va posar com a exemple les circulacions com a carrers elevats, passadissos o plataformes que no són simples espais de trànsit, sinó llocs de relació on la vida comunitària pot emergir de manera espontània. Igualment, va explicar com la ubicació estratègica dels espais comuns —entre plantes, a les cantonades, o en punts de pas— pot generar interaccions quotidianes que trenquen l’aïllament i reforcen els vincles.
Un dels punts centrals de la seva intervenció va ser la reflexió sobre la tipologia de clúster, que permet reduir la superfície privativa individual —per exemple, passant de 40–45 m² a uns 30 m²— per guanyar fins a 50 m² d’espais comuns compartits per un grup reduït de convivents. Segons Peris, aquesta “escala intermèdia” és clau perquè crea comunitats naturals i de confiança, més enllà del veïnatge tradicional, però evitant la massa crítica dels grans espais comunitaris. Una arquitectura que, en definitiva, fa possible trencar amb el paradigma individualista sense renunciar a la intimitat.
No et perdis el vídeo del debat
Si no ens vas poder acompanyar, o si vols tornar a revisar alguns dels moments de l’acte, a continuació tens el vídeo complet del debat ⬇️
Recent Comments