Categoria: Entrevistes

És una de les primeres sòcies de Sostre Cívic i ara és resident de Princesa 49, situat al barri del Born, en ple centre gentrificat de Barcelona. Un projecte d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús pioner a Catalunya. La Chus mai ha cregut en la propietat privada i sempre ha estat molt vinculada al feminisme, ara és coordinadora voluntària a la Fundació Ana Bella de dones supervivents de violència de gènere.

Com vas decidir viure en un habitatge cooperatiu?
Sóc de Montcada i Reixac i en aquell temps havia de casar-me al poble, viure al poble perquè, és clar, tu d’aquí no et movies… No podíem ni anar en tren soles ni amb amigues a Barcelona. Un cop anava amb la meva mare pel centre i vam passar per davant d’una llibreria i vaig veure una bola del món. Em vaig obsessionar tant que al final me la van haver de comprar. Em veia en un espai molt petit en comparació amb el món, que era enorme. I jo volia veure’l, viure’l. Em vaig independitzar amb 23-24 anys. No volia tenir un habitatge de compra i, abans, no tenir un habitatge comprat, estava mal vist. I jo deia que si em comprava un pis, no podria viatjar… i me’n vaig anar de lloguer. Treballava en una empresa d’administrativa i així vaig començar. No volia tenir propietats perquè em sentia un esperit lliure, creia que com més propietats, més lligams.

I què vas fer després?
He viatjat per molts països, però Etiòpia em va canviar la vida. La força que tenen aquelles dones és increïble… Sempre pensava que si elles podien, jo també. Veus que gent que no té res, és feliç. Vaig decidir que no volia viure més en una societat de consum: tenim de tot més del que necessitem. També vaig decidir que volia treballar amb temes de dones i vaig fer un Màster en Direcció d’Entitats No Lucratives. Estava vivint en un pis de l’Eixample molt gran i havia de llogar habitacions perquè anava apujant el preu i era massa per a mi. La presidenta de la fundació on vaig començar a treballar em va dir que coneixia a un noi, el Raül, que estava en una cooperativa d’habitatge. Me’l va presentar i vaig ser de les primeres sòcies de Sostre Cívic. Princesa 49 és pioner a Catalunya.

Què és per a tu l’habitatge cooperatiu com a concepte?
És una opció més segura que la del lloguer, perquè de vegades te’l pugen tant que després te n’has d’anar, com em va passar a mi. La consciència cooperativista ha de ser molt solidària, molt empàtica amb els veïns. Estem en una societat on el que predomina és el jo des d’una perspectiva molt capitalista: jo penso, jo opino… Entrar a un habitatge així és compartir, és cedir, és empatitzar amb els teus veïns. És un sistema de vida més familiar, a banda que cadascú té el seu espai privat, però es depèn molt dels altres.

Quins avantatges té?
Aquest habitatge té molts avantatges, et dóna seguretat, no et poden fer fora, no et poden augmentar el dret a l’ús, al contrari… quan paguem el que va suposar la reforma baixarà de preu! Treballem amb la banca ètica també. Tot això et dóna molta tranquil·litat, però encara fa falta molta mentalitat. L’habitatge mou molts diners i els ajuntaments haurien de cedir més terrenys per construir…

Com creus que la distribució de la casa influeix a fer que l’habitatge sigui més o menys feminista?
Les cuines han de ser obertes, que no siguin tancades i petites… un espai molt més compartit, com la meva. Aquí vénen els meus amics i si fem dinars o el que sigui tinc la taula gran i estem tots col·laborant en comptes de jo a la cuina tancada i ni gaudir de la companyia… La configuració de l’espai d’un habitatge convencional de vegades té entrades amb molts raconets i s’ha comprovat que en aquest tipus d’entrades et poden violar.

Què cal, doncs, perquè hi hagi perspectiva de gènere a un habitatge?
Perquè hi hagi perspectiva de gènere en un habitatge fa falta molta conscienciació, fins i tot en els habitatges de tipus cooperativista. De vegades, ens deixem portar massa pel sistema capitalista d’habitatge i aquí s’han ​​de fer sacrificis. Jo ara estic encarregada amb la del cinquè del tema de la neteja. Organitzar-se així també comporta empatitzar amb l’altra persona: tenir temps per coordinar-se, etc. Tenir voluntat per fer les coses… Això per la part interna, però per descomptat que hi ha d’haver perspectiva de gènere a escala general. A les cases es materialitza, però i per accedir a un habitatge? Ho té molt més fàcil l’home que la dona perquè té salaris més alts, no té una educació en rols com la que ens han donat a les dones: la que renta, la que cuina, la que neteja, la que cuida als nens, als pares, als sogres… Tot això està molt vinculat amb l’habitatge.

Què fa falta per avançar com a societat pel que fa a l’habitatge i al feminisme?
Han de passar moltes coses: que les dones tinguin el mateix salari, els mateixos coneixements que els homes… Fins que a les parelles no hi hagi una conciliació i una perspectiva de gènere igualitària és molt difícil també l’accés a l’habitatge perquè la dona depèn molt de l’home, ella ha d’agafar-se la baixa, tenir cura dels nens si tenen algun problema… Després ells se’n cansen perquè ja no ets la mateixa, clar… si estàs tot el dia treballant o amb els nens! No hi ha habitatges per a les dones que han patit violència de gènere. Hi ha un camí molt llarg per seguir avançant pel que fa a la perspectiva de gènere a l’habitatge, a casa hi ha de predominar la igualtat.

Quina perspectiva feminista hi ha a Princesa 49?
Al principi no portàvem perspectiva feminista, però jo ja tenia aquesta condició innata en mi. Els altres, ho acaben veient perquè l’habitatge cooperatiu ja és això. Es van establir els grups que anaven per nombre de socis. El procés va ser molt dur perquè clar, cada persona és com és i cadascú té les seves prioritats. Com és una forma de fer molt democràtica, ens hem de posar d’acord amb tot.

I com és la cooperació al vostre grup?
La pandèmia de la Covid-19, per exemple, l’estic portant genial gràcies a elles. Tinc problemes d’arrítmia i he hagut de vigilar i m’han ajudat un munt: amb la compra, ens donem coses que cuinem de vegades com pastissos, brous… Compartim les tasques per grups, cadascuna es reserva els espais comuns si els necessita, avisa amb temps i ja està. Cuidem les nenes que tenen algunes, si fa bon temps pugem a la terrassa amb el solet, si alguna té problemes amb alguna cosa, ens donem suport… El que convingui! És molt familiar. A part, les famílies que hi ha són molt igualitàries: tant ell com ella ho comparteixen tot i ho fan tot per igual. L’habitatge cooperatiu ja et situa en aquesta mentalitat.