Categoria: Sènior

El Cicle “Construïm habitatge cooperatiu” ha tingut èxit amb una seixantena d’assistents que han participat en un col·loqui final sobre les necessitats de l’arquitectura en les persones grans.

El Cicle “Construïm habitatge cooperatiu” del passat 24 de març va comptar amb una nova sessió, després de l’èxit de la sessió de Cures, amb la participació de tres professionals que tenen molta experiència en el món de l’arquitectura per a persones grans i en les noves formes d’habitar. Amb l’assistència d’ una seixantena de persones, es va reflexionar sobre com pensem una arquitectura al servei de les persones grans, que va conduir a l’obertura d’un breu col·loqui on el públic hi va poder participar. 

Marc Trepat, membre del despatx B\TA va centrar la seva ponència en la redefinició de l’arquitectura, gràcies a l’experiència del professor en gerontologia i Doctor Arquitecte, el Sr. Habib Chaudhury li va exposar les necessitats que tenen les persones grans amb demència a casa seva. El primer art ha hagut de repensar les vessants artística, tècnica i social amb l’objectiu de millorar les condicions de vida de les persones: “Potser no seria tan maca, però seria millor.” L’arquitectura, explica, pot resoldre les dificultats que planteja les necessitats d’una persona gran a la seva llar: dificultats motrius o pèrdua de capacitats sensitives i/o comunicatives. La solució, doncs, afirma que es troba en la recuperació de la idea de l’habitatge: espais que evitin estímuls negatius com ara l’excés de gent, la foscor, unitats de convivència petites. El fet que hi hagi menys persones facilita la interacció social, limita els estímuls negatius i ajuden a la persona en qüestió a l’orientació espacial. A la segona part de la seva ponència, Trepat, va explicar que ara està fent un projecte de cohabitatge a la Garrotxa amb l’objectiu de planificar com vol viure la seva vellesa. 

Marta Peris, de Peris+Toral Arquitectes, va explicar dos projectes realitzats pel seu despatx pensats per a  gent gran. El primer dels projectes (105 habitatges, CAP i casal per a gent gran a Glòries, Barcelona) planteja una estratègia d’habitatge tipus de 40m2, amb una distribució a partir d’un nucli humit al centre i la resta d’espais al voltant, amb una continuïtat de visuals i connexió. Això comporta la interconnexió d’espais. Segons Peris, “Cal pensar l’habitatge i l’edifici per generar dobles circulacions per evitar la frustració de desorientació.” Aquests edificis funcionen també com a equipament de ciutat i compten amb el casal i el CAP a les plantes baixa o primera. Un dels grans objectius del seu projecte és evitar la solitud no buscada de les persones grans. Alhora reclama que des de les administracions públiques apostin per noves formes d’habitar i que aquestes es basin en la mixtura i en el cohabitar.

Pel que fa al segon projecte (140 habitatges dotacionals al Carrer Veneçuela, a Barcelona), Peris+Toral Arquitectes distribueixen el programa de l’edifici ubicant els habitatges de la gent gran a la part superior. Això és també una mirada climàtica, ja que si hi toca més el sol, la despesa  energèticas pot reduir-se considerablement. Aposten també per crear una única passera central com a espai de trobada amb les veïnes. També per l’arquitectura feminista i l’exemplifiquen a través de l’arquitectura socialista, que busca centralitzar la cuina per portar les dones a la igualtat dins de la seva pròpia llar. La intergeneracionalitat, però, sovint els crea barreres i complexitats per gestionar les usuàries que administracions i entitats han de provar de superar. 

Des de Peris+Toral Arquitectes es manifesta que vivim en una societat molt edatista, que separa a les persones estrictament per estrats conformats pels anys, ens relacionem per parentiu i que mostrem respecte entre les diferents generacions, però el contacte és ínfim. Aquesta manera d’envellir és reversible sobretot des de l’arquitectura i proposant nous programes de cohabitatge. Així, lluitar contra la solitud i reforçar la solidaritat entre les diferents generacions. 

Daniel Molina de SomHabitat planteja la necessitat des del punt professional de donar resposta a moltes persones grans, majors de 65 anys, quan s’endinsen a la vellesa. La seva definició ve molt donada per la societat, però també per la jubilació. Tenen necessitats de socialització, d’accés a la cultura. Cal trencar amb les estructures que vénen marcades socialment respecte les activitats o els interessos que mouen a la gent gran. Molina afirma que “Entenem que hi ha tantes necessitats de les persones grans com persones existeixen. Quan parlem d’arquitectura per a la gent gran, el primer que ens ve al cap és la residència geriàtrica, però des de la mateixa arquitectura hem de donar eines per a què les necessitats canviïn.”

En el cas del projecte Walden XXI de Sostre Cívic, projectat per l’equip de SomHabitat, hi ha un acompanyament marcat des de l’arquitectura i sempre és el grup que acaba decidint. El projecte busca donar una resposta a la solitud no desitjada que pateix molta gent gran, a banda de presentar una alternativa a les residències. És a través de processos participatius que es treuen les idees principals: estratègia d’alliberar cobertes o prioritzar usos comuns a les plantes baixes per motivar la interacció de les usuàries, per exemple. 

En acabar les tres ponències, es va obrir un torn on els assistents podien dir la seva respecte què es demana pel futur de l’arquitectura. Vivim en un context d’envelliment progressiu de la població, i això va plantejar moltes inquietuds per part del públic: la solitud, l’avorriment, el sentiment d’inutilitat; les tres pandèmies que s’extenen entre la gent gran. Alguns demanaven buscar la desinstitucionalització, buscar que en el cohabitatge hi hagi gent gran (jove) que ajudi, és a dir, una clara aposta per la intergeneracionalitat. Entre totes, doncs, vam concloure que cal començar a avançar, deixar de fer teoria, marcar tempos estables de projectes, intergeneracionalitat, fomentar l’arquitectura sostenible, obrir el ventall de possibilitats, augmentar la diversitat i crear experiències noves.

Podeu recuperar la xerrada en vídeo aquí:

El passat dimecres 16 de desembre vam celebrar, de manera telemàtica, la primera xerrada del nostre darrer cicle “Construïm Habitatge Cooperatiu”. En aquesta primera sessió vam voler debatre al voltant de les cures en la convivència de persones grans. Que el tema és d’actualitat, malauradament, a causa de la pandèmia de la covid-19 ho certifica la seixantena de persones que hi van assistir (en línia) al debat. Per fer baixar el debat a casos pràctics, vam conèixer de primera mà com estan definint i afrontant les cures en la convivència els dos projectes d’habitatge cooperatiu sènior de Sostre Cívic, que són també els que tenen més trajectòria al país: Walden XXI i Can 70. La presentació i moderació va anar a càrrec de Rosalia Ribes, del Consell Rector de Sostre Cívic.

Walden XXI

El projecte de Walden XXI és un projecte que neix el 2017 i que ja ha trobat la ubicació per fer realitat el seu projecte. Després de 4 anys de feina ja disposen d’un immoble al centre de Sant Feliu de Guíxols, i la feina del grup, doncs, s’ha centrat en diferents aspectes: la definició del projecte arquitectònic (i com aquest dóna resposta a totes les seves necessitats), el reglament de règim intern, i els mecanismes democràtics d’organització interna i gestió de la convivència. Alhora també s’ha iniciat una feina de debat sobre la gestió de les cures.

A Walden XXI, ens explica la Maria Manzanera, busquen una convivència en comunitat i el foment de la salut. Per tant, va molt més enllà d’una intenció passiva de cures, si no que busquen fomentar l’envelliment actiu i la felicitat de les persones sòcies que hi viuran. En l’àmbit arquitectònic, per exemple, ja tenen uns espais reservats per poder acollir les persones amb dependències, que tingui les funcions que té un centre de dia. Alhora, han definit una escala d’edats per vetllar per la diversitat generacional al projecte i no acumular moltes persones amb dependència a la vegada. Requereixen a les noves incorporacions, això sí, tenir un grau d’autonomia complet. També expliquen que aniran contractant personal d’atenció a mesura que es tinguin les necessitats pertinents. En l’àmbit econòmic, encara han d’acabar de decidir com faran el repartiment de la despesa derivada d’aquestes atencions, però en tot cas sempre serà sota el criteri de la solidaritat mútua.

Can 70

El grup de Can 70 és un grup sorgit el 2015 amb la voluntat d’endegar també un projecte d’habitatge cooperatiu per a persones grans a la ciutat de Barcelona. Davant de la manca de sòl on fer possible el seu projecte, de moment s’han centrat en la consolidació del grup i la definició del seu model de cures i atenció a la vellesa. En tots aquests anys han treballat de valent, formant-se, construint discurs, divulgant-lo i fent incidència política. Entre d’altres, han participat a l’elaboració de la Guia núm. 6 de “Cures en la convivència de persones grans” amb un procés participatiu amb la relatoria del grup de recerca CareNet de la UOC, i han realitzat un procés de consolidació del seu grup amb l’acompanyament d’un equip de facilitació.

La ponència del model de Can 70 va a càrrec de Mari Pla, i s’inicia parlant sobre el recorregut personal que fem les persones amb la vellesa. En un principi, ens costa imaginar-nos que ens farem grans, i tenim idealitzada casa nostra. De mica en mica ens n’adonem que inevitablement ens fem grans, i que cal buscar un altre lloc on anar a viure. I és aquí on apareix el model de l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús per a persones grans, una alternativa força nova al nostre país, però que compta amb molta trajectòria a altres països arreu del món. Aquest model permet decidir, autoorganitzar-se, aprendre i cuidar-se… En definitiva “permet que la nostra vellesa sigui lliure, digna, solidària i joiosa”, segons paraules de la mateixa Pla.

Des de Can70 van aprofundir sobre les cures per a les persones grans des de l’autogestió (el recull d’aquesta feina és la primera part de la guia abans esmentada). Aquesta idea els va permetre concretar aspectes com el suport mutu, la mort, els costos econòmics, els nivells de les cures, etc. Entre totes aquestes reflexions la Mari Pla ens destaca “l’escala del benestar”, un diagrama per plasmar l’organització de Can70 de l’atenció i cures a la vellesa, amb tres esglaons en funció de les atencions a rebre, que s’organitza per permetre ser un projecte finalista, amb l’atenció de les dependències de major grau sense haver d’anar a un altre centre.

La segona part de la sessió se centra en les intervencions del públic assistent. Conjuntament, reflexionem sobre l’aposta de trencar motlles a l’estructura d’atenció a persones grans que impera al país. També sobre com fer que el model d’habitatge cooperatiu en cessió d’ús per a persones grans, amb cures autogestionades, no només sigui una aposta per resoldre la nostra vellesa sinó una petita revolució que canviï d’arrel el model d’atenció de les persones grans.

Parlem de l’atenció al grau de dependència 3, i si un habitatge cooperatiu podria assumir totes les discapacitats o malalties. Perquè potser serà molt complicat poder complir amb totes les normatives, o bé el grau de disruptivitat de la dependència avançada pugui afectar negativament a la resta del col·lectiu.

Es reflexiona també sobre el tabú de la mort. Es creu necessari poder parlar de com ho volem afrontar, tant en l’àmbit individual com des del col·lectiu. Com es treballa el dol quan una companya ens deixa, o com ens preparem per a aquest fet.

I debatem també sobre els costos, i quins mecanismes podrem tenir per assumir els imports elevats que té l’atenció a la dependència. Amoïna sobretot els costos pel grau de dependència 3 en els projectes finalistes i la possibilitat de mecanismes solidaris per assumir-los.

Amb totes aquestes reflexions es va acabar aquesta primera sessió del cicle, amb una bona valoració i agraïment per la seva organització, i alhora amb les ganes de seguir debatent sobre aquests temes que tot just es posen a sobre de la taula i que es volen seguir treballant pròximament.

Pots recuperar la xerrada en vídeo aquí: