Twitter
Facebook
Youtube
Instagram
Telegram
Linkedin
Sostre Cívic i el Sindicat de Llogateres presenten el seu acord amb l’objectiu de construir una alternativa a la propietat immobiliària.
El primer debat entre les dues entitats esbossa una agenda compartida amb l’horitzó de cooperativitzar blocs de llogateres en lluita.
El passat dijous, 28 de setembre, la seu social de l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona (Reina Amàlia, 38) va acollir l’acte de presentació del primer acord entre el cooperativisme i el sindicalisme pel dret a l’habitatge. Sostre Cívic i el Sindicat de Llogateres van presentar el marc del seu primer acord, que uneix ambdues bases socials en una col·laboració estable destinada a consolidar la lluita per l’accés a un habitatge digne.
Aquesta aliança històrica a casa nostra entre el cooperativisme i el sindicalisme d’habitatge s’ha produït ja en altres països, que compten amb una llarga trajectòria en la defensa i promoció d’habitatge assequible. Però a Catalunya, aquest pacte ha arribat quan els dos moviments es troben en una fase relativament prematura: el Sindicat de Llogateres només compta amb 7 anys de vida i Sostre Cívic (encara que com entitat té 20 anys) només fa 8 que va impulsar el seu primer projecte d’habitatge cooperatiu. Aquesta voluntat precoç de caminar plegats s’explica per la necessitat d’aixecar una alternativa per revertir la priorització històrica (quasi monopolística) que s’ha fet a l’estat espanyol del model de propietat immobiliària. Ser propietari s’ha imposat com l’única aspiració per assolir el dret a l’habitatge. Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, va dir denunciar així que el foment d’una societat de propietaris s’ha fet a costa “d’esborrar del mapa altres imaginaris de tinença” com és l’habitatge cooperatiu en cessió d’ús.
Sobre l’acord, la portaveu del Sindicat va explicar que un dels punts centrals és la figura de l’afiliat-col·laborador. Totes les sòcies de la cooperativa es comptaran, a partir d’ara, com a membres del Sindicat. Aquest augment de la representació permetrà al sindicat tenir més força davant d’organitzacions de propietaris i institucions, alhora que fomentarà l’afiliació entre els cooperativistes. Aquest model de col·laboració encaixa en la línia del Sindicat de transformar conflictes individuals en conflictes col·lectius, organitzant a llogateres per blocs o per estar subjectes a una mateixa propietat. “Una de les primeres fites que ens podem proposar a partir d’avui és estudiar la viabilitat perquè aquests blocs que ara mateix estan en lluita contra un augment de preu puguin portar la lluita un pas més enllà i s’encaminin a cooperativitzar el seu bloc”, va aclamar.
Yabel Pérez, membre del Consell Rector de Sostre Cívic, va presentar la cooperativa a les afiliades del Sindicat. Amb més de 1300 sòcies, 170 ja en convivència i prop de 400 habitatges en marxa pels pròxims anys, va fer valdre l’autoorganització sobre la base de la propietat col·lectiva com a alternativa al mercat privat, però també a les mancances de l’administració, per garantir el dret a l’habitatge. Que la gestió dels actius immobiliaris estigui en mans dels seus propis usuaris, és la manera més eficaç d’evitar l’especulació i prioritzar els interessos de la comunitat. També va afegir que la feina de la cooperativa va més enllà de fer habitatges: “es tracta de construir comunitats de suport mutu enxarxades amb els barris i l’entorn que els envolta; en aixecar habitatges de baix impacte ambiental i resilients al canvi climàtic, en projectes de mobilitat sostenible compartida i en consum conscient”. És en aquesta lògica, explica, que des de la cooperativa aposten per fer créixer les aliances amb els moviment pel dret a l’habitatge.
Què poden aportar mútuament sindicalisme i cooperativisme?
Les presentacions de les dues entitats van donar peu a la ponència de Lorenzo Vidal, investigador en polítiques públiques de la UNED i expert en cooperativisme d’habitatge, qui va introduir el debat sobre què poden aportar-se mútuament cooperativisme i dret a l’habitatge segons diferents experiències internacionals de més llarga trajectòria.
La primera idea que, segons Vidal, cal compartir entre els dos moviments és l’horitzó de deixar de ser llogater. Sense aquest horitzó, el sindicalisme es pot acabar convertint a ser meres organitzacions defensives i corporativistes. Cal construir nous imaginaris per esborrar la propietat immobiliària de l’horitzó aspiracional del llogater. En aquest sentit, el cooperativisme pot aportar al sindicalisme la seva experiència en construir infraestructures de propietat col·lectiva i gestió popular. Va posar com a exemple el moviment cooperativista de l’Uruguai, que durant la dictadura va ser clau per aixecar espais de resistència als locals comunitaris dels seus habitatges.
Per altra banda, el sindicalisme és necessari que impregni al cooperativisme la seva cultura i pràctica militant “en un context en què les relacions dominants són les del mercat i la propietat”. I va tornar a posar d’exemple l’Uruguai, on els cooperativistes durant la seva llarga trajectòria han desenvolupat tot un repertori de protesta, des de les ocupacions de terres fins a les vagues de pagar interessos abusius, perquè les administracions cediren recursos públics a les cooperatives per facilitar la seva assequibilitat i accés a la població de baixos ingressos. Una altra contribució molt important que pot fer el sindicalisme al cooperativisme és reforçar “la subjectivitat com a usuaris d’habitatge” i evitar que la balança s’inclini cap a alguna cosa semblant a ser comunitats de propietaris, per molt col·lectiva que aquesta sigui. L’experiència, sobretot a països nòrdics, demostra que molts cops els cooperativistes acaben tractant el patrimoni cooperatiu com a exclusivament seu i no com un patrimoni comú on la resta de la societat té dret a no ser exclosa.
Més enllà de l’Uruguai, Vidal va posar també Dinamarca com a referent per emmirallar-se, on en poc menys de 30 anys el 30% de l’estoc total d’habitatges d’una capital com Copenhaguen van passar a ser cooperatives “sense necessitat d’aixecar un moviment revolucionari”. Això va ser gràcies a una agenda política de mesures compartides entre moviment pel dret a l’habitatge i el cooperativisme, que va fer que el rendisme dels propietaris no els surtis a compte i es desprenguessin de les seves propietats a un preu assequible: forta regulació dels preus, pressió per a rehabilitar immobles, dret de tanteig a llogaters de bloc, etc. D’acord amb aquesta experiència, a Catalunya “cal que el cooperativisme es faci seves les reivindicacions del sindicalisme com la regulació dels lloguers, no com a solidaritat amb el moviment, sinó per interès propi compartit” i també ser conscients que la nova construcció és una via limitada per expandir el model de cessió d’ús. Cal ampliar el dret a tanteig i retracte per rehabilitar propietats privades en desús i prohibir la divisió horitzontal de la propietat.
Posteriorment, aquestes i altres vies es van compartir i aprofundir en un curt, però intens debat, on cooperativistes i sindicalistes van deixar constància d’un incipient entusiasme en les noves oportunitats que obria aquesta nova aliança en l’àmbit de l’habitatge. Malgrat això, encara hi ha desafiaments per superar, com ara la necessitat de més suport i reconeixement públic per garantir l’assequibilitat de l’habitatge cooperatiu assequible a àmplies capes de la població. En tot cas, la primera pedra d’una nova cultura pel dret a l’habitatge ja està aixecada.
Recent Comments